De la mà de Solo Syndicate and Literary Agency, de Londres, neix un interessant personatge de ficció. Es tracta de Modesty Blaise, un «James Bond» femení que arriba al gran públic per la via del còmic i després, de la televisió i el cinema. Amb guió de Peter O'Donnell i dibuixos de Jim Holdaway, passarà totes les fronteres de la mitologia popular. Però com diu Antoni Guiral, «Modesty no és exactament James Bond».
Disposa, efectivament, d'una moral més complexa i d'una ètica més particular. Això encara que treballi pels serveis secrets de Sa Majestat britànica i tengui la capital anglesa com a teló de fons. L'esmentat especialista en el novè art no dubta a afirmar: «No ens enganyem. Els còmics els continuen fent els homes en la seva gran majoria. I són molt poques les historietes que reconeixen la dona com igual a l'home. El personatge de Peter O'Donnell és un arquetipus d'heroi amb atributs genitals femenins. I res més. Per sort ens resta l'intel·ligent ús narratiu de la historieta i, en l'època de Jim Holdaway, la delícia d'aquestes ombres i llums,d'aquests escorços i aquests plans...».
Hauríem de suposar que Modesty Blaise fou en el camp del còmic la reivindicació alliberadora de la dona, quelcom que volia trencar definitivament la imatge de la dona-objecte en el món d'aquest gènere narratiu. El procés social, en aquest sentit i en tots els àmbits durant els anys 70, afavoria la creació del personatge. Així, el guionista imagina una dona ja madura, atractiva, molt femenina, sense cap mena de complex, que sap lluitar com els homes, que controla i domina la seva vida sexual, a la qual no dóna aquells valors que tradicionalment deixaven la condició femenina a casa sota pany de set claus o la feien el repòs del guerrer. Modesty sap comandar, posseeix una força especial, sia física, sia psíquica, i el seu cor endurit és capaç de passar per qualsevol experiència. Però això ja ho havíem vist en la Calamity Jane del western, i no exactament en una època de reivindicacions femenines. Potser fer una dona èpica dels temps que corren no era, exactament, calcar-la de l'home. I això és el que pensen alguns crítics. La resta consisteix en el llenguatge. Allà es troba la Miss Blaise a la recerca d'uns agents enemics camuflats en artistes de circ. O a la caça d'aquell Happy Uncle, propietari d'un illot residencial i que passa per ser un home altruista quan és el cap d'una tenebrosa organització. I veim una Modesty que es canvia la roba interior al davant del seu company de feina, amb qui té, naturalment, confiança, i per tant, un punt de vista que va més enllà del sexe o de l'enamorament. Aquestes situacions professionals que comencen a donar-se en la vida pràctica però que eren en els anys 70 tota una novetat.
MIQUEL FERRÀ I MARTORELL
