«Essent criatura, després de prendre el meu bany del dissabte en el còssil de rentar la roba, m'espiava dins el mirall humitejat.

Arquejava les celles i procurava adoptar les expressions mefistofèliques, però, simpàtiques de Mandrake. Haguera volgut aleshores esser capaç de repetir els seus trucs. Segurament haria fet servir els seus poders per arrodonir els meus bíceps: el meu gran complexe ha estat sempre esser un primatxol. En les meves reinvencions de l'heroi disposava també d'un Lothar: la meva tia Angeleta amb la cara embetumada. I una nineta rossa que vivia en el pis de dalt era Narda. Només que, per a la meva dissort, ella estava enamorada del fill únic d'un comte, al qual jo, per molt gran que fos la meva concentració màgica, no podia esborrar de la faç de la terra...»

Aquestes confidències d'infantesa, aquests records, són del gran actor italià Marcello Mastroianni, el qual va convèncer Federico Fellini perquè portàs aquell personatge del «còmic» nord-americà a la pantalla. Explica Roman Gubern que «en el decurs dels anys 20 i començaments dels 30, el món de l'espectacle coneix un gran èxit de l'il·lusionisme i la prestidigitació, la màgia blanca dels escenaris.

El nord-americà Blackstone, Harry Bouton, exhibeix davant el públic, amb la boca oberta, els seus experiments de levitació, mentre que l'italià Chafalo, l'indi P.C. Solcar, Dante que és pseudònim de Harry August Jansen i The Great Nicola, que viatja amb cinquanta tones d'equipatge, van pel món sembrant de prodigi s els escenaris dels teatres. Per als Estats Units, que viuen els anys amargs de la Depressió, el poder de la màgia significa també l'obertura d'una porta a la il·lusió, al miracle capaç de transformar les vides dels seus ciutadans capficades en la més negra incertesa».

Així, doncs, un jove de Missouri, Lee Falk, esplèndid dibuixant que havia treballat de valent, va concebre el 1934, un singular personatge de còmic, Mandrake, el mag. El seu nom ve d'un altre mot que procedeix de la botànica alquimística: La mandràgola, una planta a la qual els antics atribuien tota mena de poders màgics.

En realitat, la «mandràgola» o «mandràgora» és, segons la descriu Fabra, del gènere de les solanàcies, d'arrel napiforme molt gruixuda, de vegades antropomorfa, fètida i de propietats narcòtiques. La seva forma, un tant antropomòrfica, ha ajudat a la creació de la seva llegenda. I Mandrake, vestit amb capa, levita i capell de copa es mou pel món de les trinxes periodístiques de grafisme realista amb una popularitat creixent que havia de dur Lee Falk al cim de l'èxit i faria guanyar milions de dòlars i lectors al King Features Syndicate.