Quan Antonio Machado publicà en aquestes dates les seves noves cançons, un crític digué que era la veu del poema poble, és a dir, l'autor identificat amb la seva gent, els seus compatriotes, el poble planer i que no ignorava que això dels versos tingués llarg misteri i encara que la seva senzillesa de vocabulari, en molts casos, un un estil de gran fuïdesa quasi sempre, quelcom de misteriós s'amaga, efectivament, entre els seus versos. Ningú no li va poder discutir el seu paper de figura central dins la poesia espanyola que va de començaments de segle als anys de la Guerra Civil. Tot rellegint Soledades(1903), entre d'altres textos d'aquest autor, hi descobrim que senzillesa no vol dir claretat i que la frontera entre el que somniam i la realitat viscuda és, de vegades, mala de precisar. Escriví Machado: «Vaig pensar que la missió del poeta era inventar nous poemes del que és etern en la Humanitat, històries animades que, essent seves, visquessin, no obstant això, per si mateixes. El Romanç em semblà la suprema expressió de la poesia i vaig voler escriure un nou romancer. Però els meus romanços no surten de les heroiques gestes sinó del poble que les compongué i de la terra on es cantaren. Així, els meus romanços miren el que és elemental, humanament parlant, el paisatge, el camp... Moltes composicions trobareu, però, alienes a tal intenció... A una preocupació patriòtica responen moltes d'elles; altres al simple amor a la natura, que en mi supera infinitament al de l'art...» És per això que la poesia de Machado viu per si mateixa, sempre cercant Déu entre les boires, com ell mateix va reconèixer en una obsessió constant per la Divinitat. Diuen que la tragèdia de Machado fou la de perdre la fe durant la seva jovenesa per causa de voler-la explicar amb la raó que aquesta proclamava. Tota la vida va voler creure sense poder creure, de manera que, com explica Diaz-Plaja, el Déu de Machado és la presència d'aquest sobre les coses i neix, indubtablement, del seu propi cor. No és, doncs, un Déu teològic sinó psicològic. Entram, per tant, en els versos filosòfics de Machado, com aquell «Anit quan dormia», que hem vaig aprendre de memòria en els meus anys d'universitari i que comentava al detall el catedràtic Carlos Castro Alonso. I al llarg de tals estrofes, conegudíssimes estrofes, ens parla de brolladors de nova vida, cases de daurades abelles on es fabrica la mel més dolça i renovada amb les amargors més velles i eixutes, sol ardent en el cor i roig en la llar... El lirisme, ara subjectiu, suara descriptiu, ens dóna l'evidència que Machado era un poeta que tenia els peus sobre la terra, que sentia el bategar de la gent de la terra, i per això no dubtà, quan la revolta militar franquista, a posar-se al costat del poble poble.
