Maria Callas, menys coneguda com Maria Kalojeropulo, el seu nom veritable, soprano grega nascuda a Nova York el 1923 i que moriria a París el 1977, artista que s'havia feta molt famosa pel seu virtuosisme vocal i la seva expressivitat dramàtica en el repertori líric, actuava amb gran èxit, en aquestes dates. Tanmateix, se sentí esgotada, vençuda per la fatiga, i tingué una crisi en la feina. No volgué fer cap més projecte i es refugià, aquell hivern, sota el cel del Principat de Mònaco. Explica Christophe Langellier que «ella es va instal·lar a Montecarlo com un que desitja llargues vacances. Vida discreta. Només sortia quan era necessari. De vegades anava pels molls del braç d'Onassis. Semblava una tímida núvia. Sense ell, mai no sortia de l'hotel París. Hi tenia una suite i per tal d'evitar trobar-se amb els milionaris que tot l'any van i venen, cercà una doble cambra a l'ala més allunyada del soroll dins el petit hotel Hermitage, que només freqüenten les velles dames angleses... I ja es parla del retret de la Callas com d'una cosa decidida. Hi veuen una dona que pot viure a l'ombra dels milions d'Onassis i que només necessita fer alguns recitals privats, és a dir, una Callas de saleta. Però la realitat és ben diferent. Lluny d'abdicar, Maria Callas es prepara, amb la complicitat silenciosa d'Onassis, a un rellançament que no té igual en tota la història de l'òpera. Però per tal d'entendre'n les implicacions, tot el que Onassis i Callas juguen en aquesta partida cal cercar-ho dins la trama fonda, i fins ara tinguda per secreta, de la seva aventura».
La soprano i el milionari s'havien conegut el 1951. Essent tots dos grecs i figures públiques, experimentaren que la simpatia era recíproca. Onassis no era afeccionat a l'òpera. De fet l'avorria i no hi anava de gust. Però per aquella grega hi anà. Hi descobrí la veu d'aquella dona i també l'expressió tràgica, el llenguatge tan essencial per a un grec digne d'aquest nom i que mai no ha d'oblidar que pertany al país que inventà el teatre. Quan Aristòtil Onassis es casà amb Tina Livanos, la seva família política representava una potència marítima deu vegades superior a la seva. En un començament semblaven estimar-se. Llavors, ella va perdre interès pel seu marit i no s'impressionava gaire a la vista dels seus iots, el seu avió, els seus quadres dels grans mestres de la pintura. La Callas, tot i que era famosa i no havia de menester res material d'Onassis, representava l'altra cara de la moneda. Diu encara l'esmentat biògraf: «Ell i ella es veien rarament i sempre en el teatre. Mai podien restar sols. I cada vegada havien de reprendre els seus camins separats. S'escrivien algunes vegades cada mes...». Aquella retreta no era retreta. Com un parell d'adolescents enamorats, havien triat Mònaco per a posar un parèntesi a les seves vides públiques.
