La Regla VII del Reglament de la Inquisició deia textualment: «Són prohibits aiximateix els llibres, que tracten, conte i ensenyen coses de propòsit lasciu, d'amors o altres qualsevulla, puix que fan molt mal als bons costums de l'Església Cristiana; encara que no s'hi mesclin heretgies i errors: manant que els que en tenguin, sien castigats pels inquisidors de forma molt severa.»
Però al mateix temps que aquestes lectures eròtiques es movien
per França i altres indrets d'Europa, aquí seªn distribuïen de tant
en tant de forma manuscrita o molt artesanal, en molt comptades
còpies, les quals arribaven, fins i tot, a determinats salonets de
la Cort. Hi participaven escriptors de baixa qualitat però també
plomes de primer rengle com són els casos dels famosos faulistes
Felix Maria Samaniego i Tomás de Iriarte. S'hi afegia Nicolás
Fernández de Moratín i una ampla colla de versificadors. Sembla que
l'exit de les idees enciclopèdiques fomentaven tertúlies informals
d'amics on es parlava del que és diví i del que és humà, allà on
tot hi cabia, les crítiques a la religió i els coverbos lleugers,
xerrades que alegraven amb un tassó de bon vi. Participaven en
moltes d'aquestes trobades no pocs intel.lectuals de la polít ica i
més d'un empresari de l'alta burgesia. Així les coses, ment re
treballava a l'ombra el Sant Ofici per a localitzar aquella me na
de bauxes clandestines, a Palau es feien realitat les cròniques més
escandaloses. Un cas ben eloqüent és el que s'esdevingué en la
persona de Jovellanos i que fou, segurament, l'origen de totes les
seves tragèdies i dissorts. Diu un dels seus biògrafs que «Sevilla
oferí a Jovellanos el seu primer amor. Ignoram qui fóra la dona
anomenada poèticament Enarda o Clori. La única cosa que sa bem
d'aquest amor, quasi amb tota seguritat correspost, acabà el 1769,
quan aquella amant marxà de Sevilla. Jovellanos conservaria molt
anys els records d'aquells mesos. Cap el 1777 una altra dona de
Sevilla, La Galatea dels seus versos, va estar a punt de
conquerir-lo, però aquelles relacions probablement no passaren
d'una amistat íntima amb alguns trets d'enamorament. Després, a
Madrid, es trobarà novament amb Enarda i reprendrà les relacions
amb el la, encara que per breu temps...»
I llegim d'un altre biògraf que la reina Maria Lluisa sentia cap a
Jovellanos un odi quasi irracional. Es sentia despreciada per ell i
sembla que mai no li pogué perdonar la seva indiferència. Acevedo y
Pola conta que, a més dels problemes del seu amic Cabarrús, que ell
defensava públicament, i la por de la reina a que fos introduida
qualsevol idea política liberal o moderna, la causa de tot aquell
odi es trobaria en la crònica escandalosa. Per això diu, molt
clarament que Jovellanos havia merescut una certa estima ció per
part d'algunes dames sevillanes,essent encara major la que va rebre
de les de Madrid quan essent destinat Batle de Casa i Cort residí a
la capital. La Princesa d'Astúries no podia ser insensible a
aquesta atracció femenina general i fos perquè aquella impressió de
la personalitat de Jovellanos tocà el cor de la sobirana o per a no
sentir-se inferior a les altres dames que giraven entorn al
preferit del moment, va fer per tercera persona algune s verdes
insinuacions, que Jovellanos pr tenir massa bon gust o per
prudència no va voler atendre. Anava, també, la cosa, en contra
dels seus principis, alhora que no convenia comprometre la
sevacarrera amb una intriga amoroso de molt greus riscs.
MIQUEL FERRÀ I MARTORELL
