algo de nubes
  • Màx: 16°
  • Mín: 12°
15°

Humboldt a Catalunya (1800)

Wilhelm von Humboldt va fer un viatge a Espanya a mitjan 1790 i el perllongà fins l'estiu del 1800. Nascut a Postdam el 1767 i mort a Tegel el 1833, aquest lingüista i polític alemany, a partir de l'estudi de diferents llengües, intentà superar els límits de la gramàtica comparada per tal de constituir una antropologia general que examinàs la relació entre el llenguatge i el pensament, les llengües i les cultures. No s'ha de confondre aquesta figura científica amb la del seu germà Alexander, naturalista i geògraf, que també visità Espanya i va fer nombrosos viatges entre 1799 i 1804 per les regions equinoccials d'Amèrica. Wilhelm, en el decurs de la seva estada a Espanya, realitza apunts amb notícies, impressions, protocols, entrevistes, i de tot plegat en fa una narració científica i aleshores literària. La seva darrera etapa és per a Barcelona, que ja en aquell temps es mostra una ciutat més oberta a Europa que no pas les altres províncies i més cosmopolita que la pròpia capital de l'Estat: «Vaig estar amb Nicolau Guill, educat amb el meu germà a Hamburg, amb Busch. Una persona refinada amb molt bona formació. També vaig veure Hilliger, un comerciant de Hirschberg, i el cònsol danès de Larrard, ja major, que té una bona casa. També Paul Mollius, cònsol prussià, un home servicial .Gautier (de la casa Arabet i Gautier) té la millor casa de Barcelona, totalment instal·lada a la francesa. La seva dona és una marsellesa de bells ulls negres i d'una suau i agradable vivor... Vaig estar amb el senyor Ignasi Torres, prevere i bibliotecari de Ca'l Bisbe, que té bons coneixements bibliogràfics i alguns coneixements sobre Alemanya, on un germà seu hi ha viscut. Amb l'altre bibliotecari vol publicar una notícia sobre tots els escriptors catalans. Ja n'han reunits 1.200. L'altre bibliotecari és el senyor Josep Belviches, catedràtic de filosofia, que actualment prepara un diccionari castellà-català...»

Els escrits de Humboldt mostren en tot moment una gran curiositat i sorpresa. Són reflexions des d'una perspectiva universal. Parla molt del clergat, dels militars, dels financers, dels ensenyants, dels agricultors, dels ramaders... i de la nostra llengua, a la qual, i sembla mentida essent lingüista, no reconeix gran mèrit. El que diu sobre tal tema no pot esser més antipàtic i manca de l'equilibri científic que en tot moment hauria de ser la brúixola del personatge: «El català es parla com a llengua oficial del país i sense comparança, molt més que el valencià a València. Però a totes les reunions socials les persones d'educació, encara que rarament les dones, parlen el castellà. La pronunciació (del català) és dura, ruda i incòmoda pels nombrosos monosíl·labs acabats en consonant, especialment en tsch. Només en la boca d'una única dona, la tia de Torres, em resultà menys dur. Una llengua, en la qual ja no s'escriu, tampoc s'hauria de parlar. Hauria de restar un patois pròpiament dit. Els habitants d'aquestes províncies no parlen bé cap de les dues llengües i, el que és pitjor, no pensen netament en cap. I tanmateix a Catalunya es predica en català. I molt.»

En resum, opinions indignes de qui presumeix de lingüista.

MIQUEL FERRÀ I MARTORELL

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.