nubes dispersas
  • Màx: 16°
  • Mín: 12°
15°

El castell de Bendinat (1906)

L'edifici, situat sobre una arbrada costa des d'on es contempla una ampla i hermosa vista sobre la badia de Palma, és de planta quadrada, amb un torrelló a cada angle, obrint-se un gran pati al bell mig de l'estructura. Envoltat de jardins, es conserva també la casa dels amos i en el vessant d'un pujolet hi ha una capelleta neogòtica, panteó de la família del Marquès de la Romana, de qui hem parlat en altres avinenteses amb més o menys extensió, i que fou qui manà edificar aquesta curiosa residència. Aquest castell entra per primer cop a la literatura quan Miquel dels Sants Oliver redacta la seva novel·la: La Ciutat de Mallorques i dedica un dels capítols al famós «château» de Bendinat, un nom que al marge d'una absurda llegenda sembla esser un topònim àrab. «Ens trobàvem a Bendinat, mostra, per ventura única, del château a la francesa, enmig d'un parc modern. Les residències senyorials a Mallorca tenen un caràcter tot particular i propi, ple de grandiositat senzilla, d'encant entre pagesívol i italià. Bendinat, en canvi, és un spécimen cosmopolita de les construccions de bon to. Mentres En Tries i En Dela entraven a recórrer les dependències de l'edifici, jo em vaig asseure a un banc de fusta del parterre, espaiós i magnífic, que s'obre al davant de la fatxada neogòtica del castell. Massisos de tiges i coníferes sumptuoses enrevoltaven l'edifici, amb frondositats grasses. Vora la gradinata majestuosa esperaven l'automòbil de l'estrangera i dues o tres jardineres de lloguer. Grans coixins de vegetació en forma d'estrella, en forma de cor, en forma de S, de terra negra com cafè mòlt, mostraven dibuixos, inicials i senefes de flors, vertaders edredons de la jardineria. Per les portes de la planta baixa, completament obertes, se veien els interiors de les habitacions: xemeneies esculturades, cortinatges blasonats, majòliques, arquilles, retaules, bufets, llumeneres. Del massís d'heures penjades a les grutes artificials sorgia el cant dels rossinyols, gutural i esplèndid, amb carícies de flauta i gemecs eòlics, vellutats i dolços. Al lluny, un jardiner, arrossegant la manguera, regava els planters i els coixins de verdor i els arbres del parc: l'aigua se desfeia en polsim i en irisacions cromàtiques. El jardí, amarat per aquella pluja finíssima, remuntava ses colors, com una tela reixupada en el dia de vernissage. De la terra remull i de les plantes i flors ferides per l'aigua pulverisada venien olors germinals d'evaporacions tèbies i humides, de pòlens violentament desoresos. Els grans arbres aixecaven ses branques humides amb la satisfació vegetal de la sacietat. Els troncs lluïen, les escorces esclataven de plenitud: plantaciò aristocràtica nascuda sols per embellir...» En el campament cristià del rei En Jaume s'havien acabat els queviures a l'hora de sopar. Tot el que li pogueren oferir majordoms i cambrers al monarca Conqueridor fou pa i alls. Ell en menjà amb molt bona talent per a dir després la frase que ha donat lloc a la llegenda i procedeix del topònim: «Bé hem dinat!»

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.