nubes dispersas
  • Màx: 14°
  • Mín: 10°
10°

Charlotte Bronte, institutriu (1839)

Charlotte Bronte, escriptora britànica (Thomton 1816-Hawort, 1855), evocadora de les exigències socials i passionals de la dona, no va poder, evidentment, com la majoria dels escriptors de la seva época (i d'aquesta), viure de la ploma. La tasca vocacional de poetessa, de gran qualitat, restaria marginada als moments d'esplai i mentrestant havia de fer altres feines, com institutriu, per exemple. Ho va fer a casa d'un ric fabricant de Yorkshire. Això significava restar en el lloc més ombriu de la gent respectable, que donava ben sovint d'egoisme i mal caràcter. Un dia, després d'haver tingut problemes amb les criatures de la casa (dos germanets que es tiraven pedres estant ella distreta) se sent desanimada i escriví una carta a la seva germana Emily (Thornton, 1818-Hawort, 1848), la famosa autora de la novel·la l «Cims borrascosos», del 1847. És a dir, un any abans de la seva mort. La carta diu el següent: «M'he esforçat molt per a sentir-me a gust en la meva col·locació. La regió, la casa i els jardins són, com ja t'he dit, divins, però... Pobre de mi! no hi ha res com veure totes les belleses que ens envolten i no disposar d'un sol moment per a gaudir-les. El nins estan seguit, seguit, amb jo. Pel que fa a corregir-los, no vaig trigar a veure que no era possible; volen fet tot allò que els plau. Queixar-me a la seva mare només serveix perquè em miri malament. Et vaig dir en la meva darrera carta que la senyora Sidgwick no em coneixia. Ara comença creure que ni tan sols em volia conèixer; jo li import menys que una punyeta i només, en tot cas, per a veure de quina manera se'm pot obligar a fer la major quantitat possible de feina; i amb tal objecte m'abruma amb oceans detasques de costura. Veig ara més clarament que mai que una institutriu d'una casa particular no existeix, no és considerada com un ésser humà, exceptuant tot allò que fa referència als treballs que ha de realitzar...».

L'estiu següent, Charlotte es queixava encara a la seva germana: «No puc aconseguir tinta sense anar a la sala i no hi vull anar.
T'hauria d'haver escrit fa temps... No voldria avorrir-te amb les meves penes. Si estassis amb mi potser no resistiria la temptació de contar-te completament la llarga història de les proves i tribulacions d'una institutriu en la seva primera col·locació. Em limitaré a demanar-te que imaginis els sofriments d'una dissortada com jo, reservada, caiguda, sobtadament, enmig d'una nombrosa família, una col·lecció de nins aviciats, malcriats i turbulents als quals jo havia d'entretenir sempre seguit, a més d'instruir-los. No vaig trigar a veure que el recorrer tot el temps a les meves reserves d'energia em deixava totalment esgotada...».

El contracte temporal de Charlotte amb aquella família acabava el juliol d'aquell any. Però Charlotte, després d'aquell esforç, ja se n'anava malalta a ca seva.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.