Benevuto Cellini, orfebre, gravador de medalles, escultor florentí (1500-1571) que treballà a la Cort de Francesc I de França, escriví unes —Memòries— on narra la seva vida aventurera, amb episodis molt sentits i emocionants, com el que s'esdevenia en aquestes dates, quan s'havia declarat una pesta a Roma després de les festes de Sant Joan.
Ho conta així: «La pesta es perllongà durant alguns mesos, però jo me n'havia sortit fins a aleshores, encara que alguns dels meus camarades hi havien deixat la pell. Però succeí que una nit un íntim amic meu que compartia amb mi l'habitatge dugué a sopar a casa una prostituta bolonyesa que havia nom Faustina.

Faustina era una dona molt bella però que tenia ja devers trenta anys, i dugué amb ella una serventa joveníssima. Com que Faustina pertanyia al meu amic jo no l'hagués tocada per tot l'or del món, malgrat que ella es declarà follament enamorada de mi. Però tot d'una que aquells dos se n'anaren al llit, jo em vaig llevar del mig em vaig emportar la tendra serventa... I pobre d'ella si la seva madona ho hagués sabut!

Em vaig aixecar a l'hora del desdejuni, molt necessitat d'aliment, quan em va envair un espantós mal de cap; em sortiren alguns forúnculs en el braç esquerre, juntament amb un àntrax, que brostà, justament, entre la palma de la meva mà esquerra i la munyeca. Tots els de la casa foren presa del pànic; el meu amic, la vaca i la vadella, tothom fugí. En restar quasi sol, només amb la companyia d'un pobre aprenent que no em volgué abandonar, vaig sentir un ofegament de cor i vaig donar per fet que era home mort. Just aleshores passà pel carrer el pare del meu aprenent, que era metge del cardenal Iacoacci i vivia com a membre de la casa d'aquell prelat. El nin va dir: Pare! Pare! Veniu a veure Benvenuto, que es troba malalt al llit!

El metge pujà de seguida a veure'm i després de prendre'm el pols es girà vers el seu fill i exclamà: Ah! Fill traïdor! M'has portat a la ruïna! Com em podré presentar al cardenal després d'això?

I l'aprenent va respondre: Aquest home, pare, que és el meu mestre, val més que tots els cardenals de Roma.
Aleshores, el metge, em va tornar a mirar i digué: Ja que som aquí t'hauré de tractar. Però he d'advertir-te que si t'has colgat amb una dona ets home sentenciat a mort...

I fou la meva resposta: Ho vaig fer la nit passada.
En sentir això es va apressar a dir: Tenint en compte que les bubes són recents, i encara no han començat a fer mala olor i que els remeis seran aplicats a temps, no t'has d'espantar gaire, doncs tinc confiança a guarir-te...»

I així fou la cosa. El metge salvà l'artista.