A començaments del segle XIX, durant l'època de les guerres entre Gran Bretanya i França, la marina britànica utilitzava per al reclutament d'homes algunes companyies de mariners que eren enviades a terra per tal de capturar individus aptes per al servei marítim. Les tavernes dels ports eren els indrets on més víctimes solien trobar aquestes companyies. Ho conta amb gran realisme i detall el ja esmentat Frederic Marryat, com conta també les aventures i peripècies dels guardiamarins, és a dir, infants transformats en homes a l'hora d'aprendre les feixugues tasques de la navigació.

Un d'aquests guardiamarins de ficció era O'Brien, personatge de la novel·la «Pierre Simple»: «Us contaré la meva pròpia història. Començaré pel meu besavi, el qual vivia com un cavaller, de les seves deu mil lliures de renda, de les qual soterraren vuit mil amb ell quan morí. El meu avi en va deixar molt menys al meu pare, que patir grans estretors per a poder mantenir els seus deu fills, dels quals jo sóc el petit. La meva família, arribada a tal punt, era tan pobra que em vaig decidir a entrar com a mariner al servei de sa majestat, emprant les recomanacions de lord Brandy, el qual parlà amb l'almirall i d'aquesta manera vaig ingressar com a guardiamarí en el Reina Carlota, després de rebre el consell de mon pare en el sentit de no denigrar jamai i encara defensar sempre, fins i tot amb la pròpia vida, l'honorable llinatge dels O'Brien. En el començament, els costums mariners em semblaren d'una duresa extrema, molt males de suportar, però, sortadament, no vaig trigar a acostumar-m'hi, de manera que als catorze mesos de servei jo ja estava considerat com un dels guardiamarins més destacats, en guanyar-me el respecte i estimació de tothom.

La primera vegada que vaig saltar a terra fou a l'illa de Menorca, on vaig tenir moltes circumstàncies en contra a causa d'una feta ben desagradable. Resulta, que en desembarcar, alguns oficials i jo menjàrem a un hostal i després llogàrem unes someretes per a fer una excursió arreu de l'illa. Tan aviat com muntàrem sobre aquells condemnats animals, començaren a potejar-nos de tal manera que molts dels meus companys rodaren per terra mentre que d'altres fugiren sobre les seves muntures. Entre aquests darrers hi érem jo i el meu ruc, que cavalcà com ànima maleïda fins a arribar a davant una església, a la qual es proposà d'entrar, tot i que jo feia tot el possible per evitar-ho. Els fidels que omplien el temple restaren horroritzats en veure entrar-hi l'animal, tot creient que jo era un profanador, i es llançaren sobre mi amb evidents intencions d'agredir-me, cosa que hagués passat si no hagués estat pel capellà, que amb la seva intervenció va aturar la multitud i em defensà tot explicant que d'allò només tenia culpa l'animal. De tanta eficàcia foren les paraules del bon clergue que, al cap d'una estona, ja m'havia guanyat les simpaties d'aquella bona gent, que em convidaren a dinar i esplèndida i obsequiosament. Sense adonar-me'n passaren les vint-i-quatre hores del meu permís a terra i per aquest retard, en tornar a bord, vaig ser arrestat.»