El retaule dels llibres (1607)

Miquel Ferrà i Martorell06/05/07 0:00

Em permetran els meus estimats lectors acabar o completar d'alguna manera l'article d'ahir, referit a la vinguda i establiment dels jesuïtes a Mallorca en el segle XVI i com acabaren la construcció del convent i església de Montesion en el segle XVII. Per a mi, el més sorprenent del temple barroc que hem estat observant, sense perdre mai de vista la meva activitat vocacional literària, és el retaule major, traçat i en part fabricat, de 1607 a 1612, per l'artista italià Camillo Silvestro Parrino, escultor milanès que s'havia casat amb la mallorquina Francina Llaneres, vídua del paraire Miquel Morter. Parrino morí el 1612, abans de complir els quaranta anys. Les estàtues dels sants són, però, tasca de Nicolau Roig. El conjunt, en resum, no pot ser més suggerent i renaixentista. Dels deu personatges que hi apareixen, amb la Mare de Déu asseguda a un tron en el punt central que n'és l'excepció, tots porten un llibre a les mans. En primer lloc els quatre evangelistes, Sant Marc, Sant Joan, Sant Mateu i Sant Lluc... Recordem el que havia escrit Sant Joan en el seu epíleg final: «Resten per narrar encara moltes altres coses que va fer Jesús. Si fossin escrites totes, una per una, jo crec que ni en el món sencer hi tendrien cabuda els llibres que se'n podrien escriure.»

Aquests quatre textos foren redactats entre els anys 70 i 80 en el cas dels tres primers i vers el 100 en el quart. Més amunt, Sant Ignasi de Loiola i Sant Francisco Javier. El primer (Loiola, 1491-Roma, 1556), fundador de l'orde, havia caigut ferit, essent soldat, en la defensa de Pamplona, el 1521, però la lectura de llibres religiosos el dugué a canviar de vida. Peregrinà a Montserrat el 1522 i fa fer vida solitària, de meditació i penitència, a una cova de Manresa. D'aquella experiència sorgiria eLlibre dels Exercicis Espirituals. Marxà, llavors, a París per tal d'estudiar filosofia i teologia a la Sorbona. Allà mateix formà el primer nucli de la Companyia de Jesús, que seria aprovada pel Papa el 1540 i que elegí Ignasi com a primer prepòsit general. No és menys activa la vida de Sant Francesc Xavier (Castell de Javier, Navarra, 1506-Illa de Shang-Chuan, enfront de Cantó, 1552), que després de conèixer Ignasi a París, s'ordenà de sacerdot, i un cop aprovada l'orde pel Papa, marxà a Goa, Índies Portugueses, el 1542. Organitzà les comunitats cristianes de la costa de Malabarper per passar, després, a Ceilan i les Moluques, això de 1545 a 1547, i a Malaca (1552) i la Xina, on emmalaltí i morí. Fou canonitzat el 1622. A dreta i esquerra dels dos jesuïtes, Sant Pere i Sant Pau, els quals passarien a la història de les escriptures per haver conreat el gènere epistolar. Més amunt, a cada costat d'un quadre en relleu que representa la circumcisió, dues dames joves, amb vestimenta renaixentista. Són, segons sembla, les ja esmentades Beatriu de Pinós i Inès Pachs de Quint. Elles dues, enmig de tan estricta severitat ascètica, per intel·lectual que sia, són com una bufada d'aire fresc que transforma l'escena. Són hermoses i tallades de cos, els ulls grans, el nas breu, la boca petita i l'oval de la cara, de barra redona, front ample i rebaixada galta, apareix emmarcat pels petits rínxols d'una rossa cabellera que corona una rosa. Hi podem observar, rere la fina roba, els pits virginals, la cintureta fina i el ventre remarcat. Dos detalls més de dissimulada nuesa ens han de cridar l'atenció: el coll amb un més o menys midat escot i els peus descalços.