Jacobus Heine, de Constat, publicava la primera monografia sobre la poliomielitis, una malaltia que es manifestava ja de manera prou important per justificar la redacció d'un llibre on eren recollides les primeres experiències i coneixements sobre les possibles causes. Una malaltia productora d'invalidesa, sense distingir, és clar, raça, edat o estat social. La poliomielitis ha estat estudiada en tres seccions principals: el virus, els transtorns respiratoris i les paràlisis dels músculs locomotors. Tot plegat, un dels horrors, principalment dins la població infantil, del segle XX. Però com podem veure, la revisió històrica ens remunta al segle XIX, gràficament parlant, ja que és de suposar que la varen patir els éssers humans en temps antics. La paraula, el mot, pertany al grec, «polios», que vol dir gris, i «mielos», que significa medul·la, i per tant, «inflamació de la medul·la grisa». La poliomielitis aguda és una malaltia infecciosa causada per un dels tres virus del mateix nom i es caracteritza per una inflamació aguda del sistema nerviós central i de les meninges. En resulta afectada un tipus de cèl·lula nerviosa, la cèl·lula de la neurona motora distal. La lesió selectiva d'aquestes cèl·lules causa el símptoma característic de la malaltia: una paràlisi de la neurona motora distal, associada amb lesions en els músculs denervats.
Però tornem a la història i observem que la poliomielitis es produïa en el segle XIX a llocs tan allunyats geogràficament un de l'altre com Gran Bretanya, Itàlia i l'Índia, preocupant-se del tema el doctor Duchenne, el 1856, que en va descriure l'anatomia patològica. Altres papers decimonònics ens parlen de quelcom molt semblant a altres indrets, com és el cas de l'illa de Santa Elena, enmig de l'Atlàntic, on Napoleon patí el seu desterrament. D'allà, el 1831, un tal Bell, va escriure que «una febre epidèmica es va estendre per tota l'illa entre els nins de tres a cinc anys d'edat. Es va descobrir després que tots aquells infants restaren afectats per una deficiència de creixement a alguna part del seu cos o dels seus membres».
També hagués pogut esser «polio» una epidèmia de paràlisi esdevinguda a Louisiana el 1843. Un altre metge, americà, C.F.Taylor, autor d'una monografia sobre Paràlisi infantil i les seves deformitats consecutives, afirmava que «no sembla haver-hi dubte que aquesta malaltia és molt més freqüent ara i en aquest país que abans i no hi ha dubte que augmenta ràpidament...».
Però també es donà l'alarma a Anglaterra i al País de Gal·les el 1912, quan la declaració de la poliomielitis aguda es va fer obligatòria i això significà un control estadístic del seu creixement.
Abans del 1947 les declaracions, com explica el doctor Trueta, anaven dels 250 a 1.600 casos anuals. A partir d'aquesta data, l'augment es disparà. A finals dels anys 40, ho record, tenien companys d'escola que n'eren víctimes.
