Va néixer, a Donosti, el 1872, el dia de la Festa dels Innocents i sembla que la data el marcà per a tota la vida. Mirava amb una certa tristor i un inevitable desencís l'època nadalenca i la va reflectir en una de les seves millors narracions, Allegro final: Fantasía de un día lluvioso de Nochebuena. Pio Baroja, eficaç, emotiu, convincent, destrossa les estúpides idees d'aquells envejosos que opinen que un escriptor prolífic no pot esser bo. Amb una biografia que res no té d'extraordinari, llevat de la feina de llegir, escriure, i el plaer de viatjar i veure món, Pío Baroja, generós amb el lector i gens gandul, no com altres, ens ha deixat setanta-cinc volums entre novel·les i relats. El veritable narrador sempre té coses per a contar perquè el veritable narrador és algú que sempre observa, sempre escolta i sempre pensa. Va escriure: «Hom té l'angoixa, la desesperació de no saber què fer amb la vida, de no tenir un projecte propi, de trobar-se perdut. Andreu volia creure que el pessimisme del Schopenhauer era una veritat quasi matemàtica. El món li semblava una barreja de manicomi i d'hospital; ser intel·ligent constituïa una dissort, i només la felicitat podia venir de la inconsciència i de la bogeria».

Quelcom d'aquest pensament exagerat, d'un dels seus personatges, es deixa sentir en el rerefons de l'escriptor. Però en el relat Allegro fina assistim a la darrera Nit de Nadal d'un metge burgès, Don Eduardo, habitant a Madrid, que fa pocs anys ha perdut el seu fill, estudiant de medicina, bon al·lot, aparentment il·lusionat i treballador. Però l'hereu de la casa i de la consulta, un mal dia es suïcida i Don Eduardo, la Nit de Nadal, més que mai, es demana el perquè d'aquella mort. El metge morirà d'un infart després de peregrinar en solitud de cos i ànima pels bars de la capital, mitja ampolla de Rioja, una copa de Cognac... i mitja dotzena d'ostres, ronyons a la «brochette», llagosta amb salsa tàrtara... Es salta el règim, ple de colesterol com es troba, tot afegint aigua al mullat. Tan tot sol es troba pels carrers de Madrid, amb molts de cafès coneguts que tenen les portes tancades, que acabarà cercant tertúlia a l'Hospital General, amb el metge de guàrdia i el capellà. Juguen atute i es beuen una ampolla de brandi.

Ja tot és qüestió de poca estona. Don Eduardo, al llarg de la nit, mentre la seva esposa ha anat a sopar i dormir a casa d'una germana, ha parlat amb els fantasmes de la seva vida: la dona que estimava; Fifí, que era hermosa però de vida lleugera; el seu fill; els seus amics estudiants, que eren dos, Coll i Bustamante. Del Bustamante que morí atropellat per un camió. Del Coll que «después de veinte años de casado, acababa por vivir tranquilamente pared por medio de su mujer, ella con su querido y él con su hija».

No haurà acabat la partida de tute i Don Eduardo deixa caure el seu cap sobre la taula...