algo de nubes
  • Màx: 23°
  • Mín: 17°
23°

Homenatge a Colette (1947)

Léon-Paul Fargue, a la seva obra «Retrats de família», fa un homenatge a Colette (1873-1954), la gran escriptora francesa que com ell diu «té el gran mèrit de restar profundament fidel a la seva natura de dona» i desperta la sensibilitat del lector per la seva exposició original dels detalls. Léon-Paul Fargue, que la va conèixer bé, escrivia:

«La veig i la veure sempre, Colette de Montigny-en-Fresnois, tant a París, plantada en el cor del Palais-Royal, com una rosa dins un capoller, tant a La Treille Muscate, la seva casa a Saint-Tropez, sempre la mateixa, amb aquesta sensualitat exacte i sobtada, aquest amor per la vida de cada dia, aquesta llucidesa inflexible. La puc sentir i la sentiré sempre resumits la seva existència a grans trets: jo treball i jo patesc. Es una tasca de forçat això de tancar-se cada dia per escriure, quan fa bon temps, quan un es sent, a cada moment, convidat a sortir. Eh! Veniu a veure la meva vinya! Vaig fer l'any passat mil dues-centes ampolles de vi moscat! I el meu hort? Me'n faig càrrec però això és abans de les vuit del matí. Després, el tinter. Però mirau, quin goig, les meves tomàtigues, les meves carxofes. Jo no menj gaire. Mai carn durant l'estiu. Fruita, llegums... I si voleu, de tant en tant, un pollastre. Es, potser, l'experiència...»

Altres dies, parla de la correspondència amb les seves nombroses lectores: «Elles em diuen les coses amb tota confiança, interrogu en i escolten. Una em demana un moixet. Una altra, sense feina ni doblers, es lamenta d'haver d'abandonar el seu ca... Mirau, una carta on l'escriptura surt del paper com un ocell esclafat. Es tracta de la lletra d'una desconeguda que em fa la pregunta: Vostè creu que ell tornarà?»

I mil conversacions tocant encara els olors de la Provença o del carrer Vivienne, la Caputxeta vermella, els llangardaixos vius i vivaços, la neu des Alpilles que no mor, el sol sobre els poblets del migdia arreglerats com els convidats a noces, per deixar passar la llum, les cabres, l'all, les cortines transparents, la connfitura, la calor blanca o rosada dels plats cuinats que esperen sobre la taula, el color del vi, dels ulls i del capvespres...

Tot això la va fer escriure:
«Només anam vers el sol. No hi ha altra viatge que al davant d'un gran llum. Són els avantatges d'haver obtingut de la vellesa l'únic consol que ens pot donar, aturar-se, aturar-se encara un instant, sota un cel on el temps, suspès i somniador sobre un blau immòbil ens oblida...»

Sí. Colette era tot això. L'essència de les coses traspassada a la literatura.

La natura generosa. L'aigua fresca, la llana calenta, el soroll de la pluja i les meditacions interminables.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.