La premsa dedica un editorial al tema de l'emigració. «Mallorca -explica l'editorialista- forma part d'aquestes regions on famílies senceres abandonen la pàtria, travessen l'Atlàntic, per traslladar-se a altres terres a la recerca de la feina que no els pot donar el seu país. L'emigració actual, la que es fa per necessitat, la que és obligada per l'home, és la pitjor de totes i demostra l'estat decaigut de les poblacions. Per les noves que hem recollit enguany, és Felanitx el poble que dóna més contingent d'emigració. En el vapor Juan Forgas embarcaran dia 30 un centenar de felanitxers, i han hagut de quedar molts d'altres a terra perquè no han aconseguit passatge...».

Panorama trist. Sang jove amb ganes de trobar un treball justament pagat. Tristor de treure's, del damunt, les arrels de generacions i cercar, lluny, molt lluny, el que la terra nadiva no dóna.

Anar a l'aventura i al risc. Esperances i desconsol alhora. Encara no s'ha salpat i ja rondina la idea del retorn dins el pensament. Només algú, molts pocs, faves comptades, se'n va rabiós per no tornar a posar peu sobre la Roqueta. Problemes d'herència, deutes de joc, malifetes mantingudes en secret que poden ser descobertes en qualsevol moment... Algú, només algú, s'espolsava la terra o la sorra de les seves sabates o de les seves espardenyes, abans de pujar a bord. La literatura d'aquell temps ha parlat de com podien ser aquells sentiments, dels uns i dels altres, dels que se'n van a empentes i dels que fugen com un llamp. La nau sortiria del port de Barcelona, que, en aquest aspecte, marxa d'emigrants cap al continent americà, rivalitzava amb el de Marsella, que amb tanta precisió explicava Karl May:

«Quan els marsellesos tenen l'avinentesa de parlar dels avantatges i perfeccions de la seva ciutat natal, solen dir: Si París tingués una Cannebière seria una petita Marsella. Aquesta comparança és, naturalment, exagerada, però no manca d'una certa justificació. La Cannebière és el carrer més gran, i la via més hermosa de la ciutat, la qual, després de tallar-la pel mig desemboca en el port. Els habitants de la major urbs del sud de França tenen, doncs, perfecte dret a sentir-se'n orgullosos. El seu clima és suau i igual, les seves nits clares com les egípcies i, malgrat la seva situació meridional, el seu aire ofereix una frescor uniforme. Aquí conflueixen totes les nacions de la Terra, el greu anglès, l'apassionat italià, l'actiu ianqui, l'astut grec, el desconfiat armeni, el pacient turc, el somniador àrab, el subtil indi, el xinès amb coa i l'habitant de l'interior d'Àfrica. Tots mostren els seus colors, des del roig obscur al més extremat negre betum. En aquesta complexa barreja de races, color, vestits i idiomes, hi predomina el tipus oriental, el qual presta a Marsella aquest segell africano-asiàtic que se cercaria inútilment a qualsevol altra ciutat marítima de França».

Hem d'afegir que els emigrants sollerics preferien França a les Antilles i Marsella a qualsevol altre indret de França.