Mossàrabs és el nom que es dóna durant la dominació musulmana als cristians que vivien sota les autoritats islàmiques. Solien viure en barris separats i guardaven les seves lleis i costums propis. Es conserva encara el ritu mossàrab a una capella de Toledo.
Els naturals de Mallorca, quan els musulmans s'apoderaren de l'illa, devien ser ibers romanitzats i cristians que parlaven el llatí vulgar. Aquesta població cristiana subsistí fins al segle XII. Explica l'historiador Pere Xamena que «entre els bisbats del nord d'Àfrica relacionats a un document del segle X-XI apareixen també els de Mallorca i Menorca. Quan Modgeid, valí de Dénia. s'apoderà de Mallorca, a principis del segle XI, féu donació al bisbe de Barcelona de totes les esglésies de Mallorca i de Dénia. El seu fill i successor Alí l'any 1058 renovà aquesta donació i obligà el clergat de Dénia i les Balears a subjectar-se exclusivament a la jurisdicció del bisbe de Barcelona. D'aquí es dedueix que a mitjan segle XI encara hi havia cristians a les illes, però no tenien bisbe propi. Sembla que l'any 1151, quan els pisans i catalans conquistaren la ciutat de Mallorca, ja no hi trobaren cristians en llibertat. Els mossàrabs mallorquins s'havien extingit, havien fuit o apostatat». Els mossàrabs peninsulars (i segurament, els illencs), tingueren un art propi que es reflectia en la construcció de les seves petites esglésies tot fent servir elements arquitectònics d'origen visigot. Són edificis menors que presenten un espai molt compartimentat i que s'aixequen sobre una planta de tres naus separades per arcs de ferradura i coberts per sostres de fusta. No descuidaren tampoc les arts plàstiques de les que són important vestigi les il·lustracions de llibres sagrats, de gran riquesa i interés, amb temes iconogràfics que foren precedent de la pintura romànica. Són de destacar en aquest sentit les miniatures dels Comentaris a l'Apocalipsis de Beat de Lièbana i el Pentateuc Ashburnham, datat el 926, i del qual és autor un tal Magino.
Si la llengua de la cultura i l'administració era l'àrab, la parla dels cristians no restà totalment absorbida fins a l'arribada dels almoràvids i els almohades. Poca cosa ens ha restat d'aquell dialecte mossàrab, puix mancam de documents escrits. Les fonts essencials són les referències donades pels escriptors àrabs, les inscripcions, els topònims (Santa Ponça, per exemple), i sobretot, el tresor líric conservat en el cançoner d'Ibn Quzmán o en les «jarchas», on hom hi pot descobrir la «simbiosi», al cinquanta per cent, de la llengua romànica i l'àrab. Heus aquí alguns exemples:
«Si queres como buon'a mib,/ bé jame ida-l-nazma duk:/ boquella de habb al-mulúk». (Si em vols a mi com home bo /besa'm, doncs, aquest enfilall de perles:/ boqueta de cireres).
O aquella altra:
«Meu çidi Ibrahim,/ yà nuemne dolche;/ vent a mib/ de nojte;/ in non, si non queres./ ireym' a tib./ Gàrreme a ob/ ligarte».
(Mon senyor Ibrahim,/ oh! nom dolç!;/ Vina a mi/ de nit;/ si no, si no vols,/ aniré jo a tu/ Digue'm on/ lligar-te).
Cançons que tenen quasi totes les esperances i angoixes dels amors furtius, com la que reclama el retorn de l'estimat:
«Garre, si yes devina/ e devinas bi-l-hagg,/ garr-me; ¿Cand me ve rnad/ mon habibi Is hâq?» que en altres mots: «Digue'm, si ets endevinadora/ i endevines certament,/ digue'm: Quan me vendrà / el meu amic Ishaq?» I no és menys expressiva la que diu: «Boquella al-iqdi,/ dolche como ax-xuhdi,/ven, béjame,/ Habibi ji 'indi/ ad-ú n me amando/ kayawmi», que significa: «Boqueta de collar,/ dolça com la mel,/ vina, besa'm./ Amic meu, vina a mi/ encara estimant-me,/ com en altre temps».
