cielo claro
  • Màx: 25°
  • Mín: 19°
21°

El gran Ramuz dels Alps (1926)

Deia Paul Claudel: «La gent es riurà de nosaltres d'aquí a cinquanta anys quan vegi quants de mediocres han estat convertits en celebritats a la mateixa època que Ramuz publicava obscurament les seves novel·les per a goig d'un nombre reduït de lectors».

La realitat de tot això és l'existència d'una política de la cultura que no encimala aquell que escriu millor, sinó aquell que sap fer servir amb més efectivitat l'amiguisme, aquell que crida més fort, aquell que va pel món trepitjant els humils i enarborant la màxima bandera de l'orgull. Així, grans escriptors com el suís C.F. Ramuz o l'andalús Barragán, tot i que la seva prosa és magnífica i original, no apareixen a les enciclopèdies ni a les antologies, per serioses que aquestes vulguin esser. Molts dels que avui tenim per mandarins culturals indiscutibles hauran de veure en el futur (suposant que existeix una millor vida i puguem observar el que aquí passa, després de la mort) com la seva obra és analitzada amb lupa i rebutjada definitivament. Ningú, per exemple, no va fer cas del que Góngora escrivia quan era viu i una vegada mort i reestudiat, fou el referent de la generació poètica del 27. Obres oblidades, per exemple, són les de Julio Àlvarez del Bayo, polític i escriptor, afiliat al partit socialista, que en temps de la Segona República fou ministre de Relacions Exteriors i comissari general de l'Exèrcit republicà. En aquells anys, quan li feien cas a balquena, el compararen a Shakespeare. Avui, qui es recorda d'ell? Hi ha obres que han estat considerades originals i boníssimes pels llepaculs de sempre, però una vegada que el geni exquisit és mort, la generació següent tira els seus papers al munt de les escombraries literàries. Amb tot això vull dir que no hem de fer cas de les fames que vénen per via de l'amiguisme, de les influències extraliteràries, dels que avui són figures i demà descobrirem que són un «bluf». En aquestes dates, Ramuz (Lausana, 1878-1947), publicava La Grande peur dans la montagne i esdevenia el disciplinat i excel·lent escriptor que com Giono va saber treure «l'ànima i la substància espiritual de tot allò que és viu, els niguls, la plana, el vent, el cel estelat» i significà, com diuen els especialistes cercadors de mites, la resurrecció de Pan.

Ramuz va viure dotze anys a París i llavors, de retorn a la vora del Leman, rebutjà tota cultura artificial (tan pròpia dels mandarins) i cercà la senzillesa, aquella que arriba més directament al cor del lector. Autor prolífic, que ve a demostrar que aquells que diuen que un prolífic mai no pot esser bo i que val més una bona retxa que cent llibres, s'haurien de posar un tap a la boca i que dient això són tan estúpids com la carta del dos d'ors, puix que no saben entendre la dedicació vocacional que sempre és abundant i generosa. Recomanables: Aline (1905); Vie de Samuel Belet (1913); La guérison des maladies (1917); Les signes parmi nous (1920); Salutation Paysanne (1921); La beauté sur la terre (1927), Derborence (1934), etc.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.