Neix el poeta Virgili (70 a.C)

Miquel Ferrà i Martorell24/10/04 0:00

Neix prop de la ciutat italiana de Mantua Publi Virgili Maró, el més gran poeta de la Roma antiga. Ja ben jovenet anà a Roma per tal de dedicar-se a la jusrisprudència i a la política però a causa de la seva naturalesa feble, puix que era malaltís, tornà al seu poble i es dedicà a la poesia. Li donaren fama unes èglogues que va escriure segons el model grec de Teòcrit i això li valgué una profitosa amistat amb Mecenes, magnànim protector de tots els poetes del seu temps. Trigà set anys a compondre les seves celebrades Geòrgiques, una sèrie de quatre poemes que tracten de la vida del camp en les seves diferents manifestacions i que publicà l'any 30 abans de Crist. La resta de la seva vida la dedicà a la composició del poema èpic L'Eneida, obra que començà per indicació de l'emperador August per tal de glorificar el llegendari fundador de Roma i la nissaga del Cèsar. Enees era un heroi de la llegenda grega, un príncep Troià que, com és referit a La Ilíada, fugí de Troia, i, segons narra Virgili a la seva Eneida, fou el fundador de la pàtria llatina. Virgili morí el 21 de setembre de l'any 19 abans de Crist i això fou a la ciutat de Brindisi.

En aquesta biografia hi ha només una frustració. Virgili no es pogué dedicar a l'oratòria política i no en sabem exactament els motius. Era malaltís. Però això no és prou entrebanc per a trencar una vocació. Demòstenes ho tenia clar. No tothom podia esser orador, per intel·ligent que fos el candidat.

«Esser orador vol dir saber posar totes les vostres esperances en el poder de la paraula, ja que la paraula ho és tot en aquest cas. Si hom no ha nascut, com Esquines, amb una superioritat de qualitats oratòries, ha de posseir, almanco, una tècnica i no deixar-la veure. La força que se sobreposa, sobirana, a totes les altres té el seu suport en la voluntat inquebrantable d'una consciència que vol i actua perquè creu en allò que predica. N'hi ha que volen creure en el que volen dir, però són massa volubles, i sobretot massa sensibles, als ritmes i sonoritats de la veu».

Atenes havia estat la gran mestre d'aquest art, com molt bé explica Clemenceau, puix que era la ciutat per excel·lència on es parlava de la vida en l'afany per a repensar-la. Els filòsofs de llarga cabellera obligaven a pensar en termes transcendents. Els virtuosos de la paraula feien que la política parlamentària s'hagués de superar dia rere dia. El veritable orador, portaveu dels poders públics, havia de viure dins la sobrietat i mai no ha de ser i nítil l'oratoria, gaudint-se de les contradiccions. La veritat de l'orador ha de ser, per tant, inflexible, tot i que no sigui la de la gran majoria de la gent.