Neix, tal dia com avui, a Sóller, Francisca-Aina-Maria Alcover Morell, a les deu del matí, a Can Perús, en el carrer de Sa Lluna.

Els seus pares, Pere Antoni Alcover Pons i Maria Morell Castanyer, eren comerciants i havien emigrat com tantes altres famílies de sollerics a França, on hi tenien la seva botiga de venda de fruites. Francisca era la tercera filla del matrimoni, essent els dos anteriors, morts infants, Pere-Antoni i Francisca. Carcassona fou la segona pàtria dels Alcover-Morey. En el Departament de l'Aude, la ciutat ja era en aquell temps un gran centre comercial amb fàbriques de sabates i una activa indústria textil. La botiga estava situada a la part baixa o eixample, amb vista a la zona de la «cité», la part vella, envoltada d'una muralla medieval del segle XIII que havia estat restaurada en el XIX. El riu, el castell, la catedral, eren, doncs, visions habituals de la família sollerica allà establerta. Però l'amo de Can Perús es retirà prest, amb la fortuna feta, capaç de viure de rendes un cop retornat a Sóller.

Alstres anys, Francesca començava la seva formació al Col·legi de les MM. Escolàpies de Sóller i després de l'etapa escolar, que es perllongà fins als divuit anys, va dedicar la seva joventut a l'apostolat en el si de l'Acció Catòlica, col·laborant, alhora, amb articles i poemes a la revista de tal institució i, també, en el setmanari «Sóller». Per causa d'una crisi del sector dels valors mobiliaris a nivell europeu, la família passà per greus dificultats econòmiques i Francisca s'hagué de posar a fer feina a les oficines del Ferrocarril de Sóller. A causa d'un accident domèstic i per motiu d'una mala ferida que degenerà en càncer, Francisca hagué de patir una espantosa cadena de sofriments, restant cega i mig paralítica. Crida l'atenció que en aquells moments tan dramàtics, lluny de perdre la seva fe religiosa, la redoblà, mostrant, fins i tot, moments de bon humor, d'inspiració literària i de confiança en un món millor al costat del seu Mestre. Morí el 1954 amb fama de santedat i això ha duit a l'inici d'un procés sobre les virtuts en particular i miracles en general que se li atribueixen per tal d'aconseguir, per part de Roma, la beatificació d'una ciutadana tan exemplar, que ajudà tothom sense demanar res a canvi. Pel que fa a la seva obra poètica, d'una senzillesa extrema i d'un misticisme total, no ha passat a les antologies. Les exigències de tipus acadèmic que dominaven el món cultural mallorquí d'aquell temps ho feien difícil, i més encara els mandarins, molt exigents amb l'obra d'altri que fundaven grups i generacions. Tanmateix, aquí en tenim un exemple:

«Oh nit freda de gener/ la nit de la lluna blanca/ com la flor de l'ametller / dissabte de Sant Antoni!/ Cremi el foc en el carrer!»... Morí jove, massa jove. Hauria pogut madurar en la seva producció poètica. Hauria pogut veure l'univers des d'altres perspectives literàries. Hauria pogut aprendre que la poesia no és la rima joquinesca sinó la profunditat del llenguatge poètic. Hauria pogut aprendre que la vida de l'art autèntic exigeix que les aportacions siguin noves i originals. És per això que en art i literatura no hi pot haver mestres i deixebles pel que fa a la construcció d'un gènere particular i un estil propi. Tothom que vulgui dur alguna cosa al bosc de les lletres ha de ser original, com ho era, per exemple, en la mateixa època, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, també mort prematurament.