L'arqueòleg Eduardo Saavedra havia decidit estudiar sobre el terreny la via romana d'Astúries a Saragossa. Estava en aquestes dates entregat a tal feina sense sospitar les grans sorpreses que de vegades ens reserva la història oculta. Trobà l'emplaçament de la ciutat de Numància i comprovà que estava situada en el pujolet anomenat La Muela de Garray, proper a Sòria. Féu les primeres excavacions i tragué a llum alguns fonaments i trossos de fortificació, teules planes, maons gruixuts, argila polvoritzada, cendra i carbó: tot plegat, indicis certs d'una ciutat cremada pels seus defensors l'any 133 abans de Crist. Passat un temps, les excavacions pogueren seguir gràcies a la intervenció dels alemanys Schülten, de la Universitat de Gotinga i Könen, arqueòleg de Bonn. Així ja fou possible refer el disseny de la ciutat, dels seus carrers, dels fonaments de les cases romanes i, per davall d'aquesta, d'una altra ciutat destruïda pel foc. El 1912, Schülten descobria els campaments dels assetjadors i estudià les fortificacions que havia manat fer Escipió Emilià.
Però Numància havia restat des de sempre i abans de la seva descoberta com el ressò d'una tradició llegendària. Destruïda per aquell general, ja esmentat, els seus habitants havien preferit acabar entre les flames abans d'esser capturats. Aquest drama, aquest argument, ja serví a Miquel de Cervantes per escriure la comèdia homònima, vers el 1585, obra poc dramàtica, segons els crítics, mal construïda, però on hi trobam bells passatges. Els Escipions formaven una família il·lustre, patrícia, de la metròpoli romana. Escipió l'Africà va fer llarga guerra en territoris de la Hispània septentrional durant la segona guerra púnica i fou vencedor d'Anníbal a Zama el 202 abans de Crist. Acusat d'haver robat cabals de l'erari públic, es defensà dels seus enemics pronunciant aquestes paraules que restarien famoses: Romans! Tal dia com avui vaig vèncer Anníbal i vaig conquerir Cartago; pugem al Capitoli per a donar gràcies als déus!
Morí desterrat a Literno, sota una làpida que deia, segons el seu desig: «Pàtria desagraïda, no tendràs els meus ossos».
De la mateixa nissaga fou Escipió Nàssica, enemic implacable de Tiberi Grac. I Escipió Emilià, vencedor de Numància i destructor de Cartago el 146 abans de Crist. Fou el cap del partit aristocràtic i morí assassinat durant la discussió de les lleis agràries proposades pels Gracs, a les quals feia gran oposició.
Per tant, tan dramàtic sembla esser el destí d'aquells numantins desesperats com el de la família de patricis que s'endugué les glòries de la seva conquesta.
