La primera farmacopea (1497)

Miquel Ferrà i Martorell12/01/04 0:00

Pedro Benedicto Mateo, apotecari de Barcelona, publica la primera farmacopea d'Europa, o millor dit, els seus fills publicaren aquella obra de l'erudit farmacèutic sota el títol de «Loculentissi mo viri ac sacro apothecario artis divinis profesoris Petri Bened icti Mathei». El seguí, un any després, el batxiller Fernando de Sepúlveda amb la publicació de «Manipulus medicinarum» i, llavors, els anys 1521 i 1527, fra Bernadí de Laredo, franciscà, donà a la impremta un altre volum d'aquesta matèria que anomenà «Modus faci endi cum ordini medicandi». Tanmateix sembla que Catalunya estava més avançada en aquesta ciència que no pas altres regions i països i així, el 1535 sortia de les premses, a Barcelona, la «Concordia Pharmacopolarum Barchilonensis», que seria corregida i augmentada, com bé ens diu l'historiador Ignaci Rotger, el 1587, per un grup de doctors en medicina de la universitat a la capital catalana. Altres tractadistes famosos d'aquell temps foren Simón Tovar, Coudemberg, Valerio Gordo, Pablo Constant, Nicolás Huel...

Però tot plegat era part d'un edifici que havien començat les primeres civilitzacions, els alquimistes o els botànics de Grècia i Roma, els àrabs i els jueus...

Als jueus es deu bona part del progrés de la medicina. Recordem el savi Izchaq, que fou metge d'Alfons VII, rei de Castella, molt honrat per haver duit endavant les seves investigacions sobre les diferents castes de febre, àdhuc les intermitents. Més celebrat encara fou Moseh-Ben-Maiimon, o «Maimònides», el qual va escriure diferents tractats de Física, Matemàtiques i Medicina i estudià i resumí els llibres de Galeno i Avicena. Altres mestres, que serien coneguts per l'escola jueva mallorquina, foren Abner de Burgos, Mossé Abdalah que traduí Hipòcrates, Jehudah Mosca que fou metge d'Alfons V... Tanmateix, però, és en l'alquímia on es donaven les condicions per començar una farmacopea moderna a partir del segle XV i bona part del mèrit era dels àrabs, que consideraven aquesta matèria com «Art Sagrada» o «Art Hermètica», importadors dels coneixements neoplatònics de l'antiga Alexandria i dels nestorians. Al marge de mites com la Pedra Filosofal o la Font de l'Eterna Jovenesa, posaren els ulls sobre els elements químics i les seves combinacions i transformacions. Estudiaren els métodes de la sublimació, la destil·lació, la calcinació, la solució, la coagulació, l'activitat dels alcohols i del sublimat corrossiu, del precipitat roig i de l'àcid nítric. En resum, un llegat que no dubtarien a tenir com un base ben vàlida Gerard de Cremona, Arnau de Vilanova, Lanfranc de Milà, Guy de Chauliac, Tadeu de Florència, Gilbert d'Anglaterra, Joan de Sant Amand, Vitalis Dufour, Nicolau Flamel i tants altres que obriren la porta als camins definitius de la renovació.