Neix a Friburg el bioquímic alemany Ernst Felix Immanuel Hoppe-Seyler, que començà la seva carrera de fisiòleg com ajudant d'un altre famós investigador, Virchow, treballant tots dos a la universitat de Berlín el 1856. Allà trobant-se, preparà l'hemoglobina de forma cristal·litzada el 1862 i això despertà el seu interès per la química. Aconseguia un nomenament de professor de química aplicada el 1864 i el 1862 era el primer a combinar les dues ciències, essent nomenat professor de química fisiològica a la universitat d'Estrasburg. Però una fita important de la seva tasca fou el descobriment, el 1871, de l'invertassa, un enzim que apressava la conversió del sucre, sacarosa, en dues substàncies més simples, la glucosa i la fructosa, tan importants, separadament, en els productes actuals de la branca alimentària i medicinal. Descobrí, també, la leticina, una mena de greix amb contingut de nitrogen i fòsfor, representant del que actualment anomenam fosfolípids, és a dir, composts de gran importància per a la vida, puix que es troben presents en totes les cèl·lules vives. Quan el seu ajudant Miescher descobrí els àcids nucleics, ambdós feren llargues investigacions amb tals substàncies i tot plegat marcà una vida plena de descobriments fonamentals, treballs que tingueren, temps després, el suport d'un altre eficaç ajudant de Hoppe-Seyler, el també famós Kossel.
Ernst Hoppe-Seyler moria a Wasserburg, Baviera, el 1895.
Tornant a Miescher, el seu ajudant, direm que el cim de la seva carrera fou el moment d'aïllar una substància que contenia nitrogen i fòsfor en les restes cel·lulars dels pus. Fou quan Hoppe-Seyler s'admirà molt d'aquest descobriment perquè la leticina que havia descobert era l'única substància natural coneguda fins aquell moment que contenia nitrogen i fòsfor. Explica Asimov que «Hoppe-Seyler no va permetre que el treball de Miescher es publicàs durant dos anys, fins que investigà i descobrí una substància similar en el llevat. Semblava que provenia del nucli de la cèl·lula, pel qual motiu l'anomenaren nucleïna, que temps després seria conegut com àcid nucleic, present, segons aclariren, no només en el nucli sinó també al citoplasma».
La lliçó humana o humanística que en podem treure és que la ciència es fa amb el suport de tots i la tolerància de cadascú, amb la bella entesa de mestre i deixeble, amb la participació i mai amb el monopoli. En resum: tot un corpus investigador en el cor de la que era, aleshores, la pàtria indiscutible de la química: Alemanya.
