El 1959 els primers guerrillers de Vietnam del Nord, que tenen com un dels punts més importants de la seva ideologia la unificació del país, comencen a actuar en el territori del Sud. Tal dia com avui, un any després, és fundat el Front d'Alliberament Nacional, el FLN, que serà conegut com Vietcong. Convé retrocedir al 1954 per veure quina era la situació capaç de produir aquell moviment. La Conferència de Ginebra havia dividit Vietnam de forma provisional a través del paral·lel 17. Mentre en el Nord governava Ho-Chi-Minh i en el Sud l'emperador Bao Dai, hom espera eleccions lliures en tot el territori. Aleshores, el cap de govern o primer ministre del Sud, Ngo Dinh Diem, organitza un referèndum que derroca Bao Dai i el proclama president de la República de Vietnam. Es tanca així el camí vers la unificació del país.
Amb la proposta de combatre el comunisme del Nord, el Sud demana ajut als Estats Units, els quals envien els seus «consellers» de guerra i que el 1961 ja sobrepassen la xifra de vuit mil. Però el president Diem no és del tot popular. Es troba amb l'oposició de les sectes caodaistes i budistes. Els famosos «bonzos», com acte de protesta, en el seu paper de monjos màrtirs o de «torxes humanes», es peguen foc en la via pública de Saigon i Hue. Cau Diem i hi ha una lluita pel poder entre militars i civils. Els desordres es van succeint fins que el general Nguyen Khanh s'imposa com a cap d'Estat. Segueixen però les manifestacions dels opositors budistes. La cosa no millora i el general Khanh és eliminat pel coronel Fan Dong Thao, després, aquest, substituït pel cap de l'exèrcit de l'aire Nguyen Cao Ky.
La situació militar i política no pot ser pitjor i des del Nord es veu aquest «merder» com una corrupció total del sistema capitalista proamericà. Hi ha en el territori, efectivament, quinze mil soldats que envià el govern de Kennedy, un nombre que en poc temps ascendeix a vint-i-tres mil. El president Johnson ordena, aleshores, grans bombardejaments sobre el territori del Nord, això com a resposta a un incident naval en el qual algunes llanxes torpedineres del Nord es toparen amb els destructors nord-americans «Maddox» i «Joy Turner». Washington vol donar després una cara democràtica al govern del Sud i aconsegueix que el govern de Saigon convoqui eleccions. Fou tot una comèdia i el propi senador Robert F. Kennedy així ho va reconèixer. Mentrestant eren ja molt actives les infiltracions comunistes i en els Estats Units començava a cercar-se el camí per a una «pau honorable» de la qual Johnson es considerava peça clau. No es posaren d'acord i el drama immens seguí. El govern de Washington enviava aleshores mig milió de soldats, disposat, a força de conquesta i bombardejament massiu, a convertir en polsim la resistència Vietcong. Fou inútil. La guerra «eterna» d'aquell poble «incombustible» havia vacunat els seus habitants. Treinta anys de guerra i un segle de dominació estrangera. Era un país de supervivents. I aquests supervivents començaren a guanyar la seva guerra al cor dels Estats Units, entre els moviments estudiantils, hippies i pacifistes.
Quan els Estats Units abandonaren Vietnam, el Govern «titella» de Saigon durà menys que una fruita madura. Caigué la fruita i l'esperada unificació del país fou un fet irreversible.
MIQUEL FERRÀ I MARTORELL
