Mor, tal dia com avui, el gran pintor francès Claude Monet, als vuitanta-sis anys. Des del 1845 al 1859 va viure a l'Havre, on realitzà alguns paisatges i marines. Ja instal·lat a París es relacionà amb altres importants artistes del moment com Pissarro, Bazille, Renoir i Sisley i treballà, també, amb alguns membres de l'escola de Barbizon, al bosc de Fontainebleau. Tanmateix, el que definí la seva trajectòria plàstica, el que li marcà un camí definitiu, fou, en el decurs de la seva estada a Londres, la visió de les obres de Constable i de Zurner. Entre el 1872 i el 1876 féu una feina altament creativa i seguida en el seu taller flotant d'Argenteuil, el lloc on forjà plenament la seva etapa impressionista. Va fer servir la mateixa fórmula de Manet i de Renoir, en el sentit de prendre la llum com un element configurador de l'objecte pictòric. Després, continuà amb les seves famoses sèries que mostren vistes i monuments de Rouen i de Venècia. El que ell volia, però, era aconseguir una total identificació entre la pintura i la natura, la qual cosa el féu arribar al cim de la seva creació, en les Nimfees. El meu professor, d'amable record, Diego Angulo Iniguez, catedràtic de la Universitat de Madrid, escrivia sobre aquest tema el 1966: «El 1874, mig segle després de la Sala on el romanticisme començava a triumfar amb la Matança d'Scio, de Delacroix, i en donar compte el periodista Leroy d'una exposició en la qual figurava un quadre de Claude Monet, retolat Soleil Levant, Impression, titulà el seu article, una mica fent burleta: Exposició d'impressionistes. Hi figuraven, a més de Monet, els després definidors del nou corrent artístic, Renoir i Degas, i encara que no els agradava l'apel·latiu, acabaren per acceptar-lo i organitzaren noves exposicions sota aquest nom... Claude Monet és la figura més representativa de l'impressionisme. Fill de l'Havre, sentí un gran amor per la mar i pel paisatge, amor que en els seus viatges a Holanda i l'estudi de Turner a Anglaterra feren créixer i que el decidí a deixar el quadre de figura i a entregar-se plenament al paisatge, que per ell, és sobretot, el de la vall del Sena, d'on gairebé no sortí. D'acord amb les característiques, més amunt apuntades de les quals és ell principal creador, el que li interessa no és la composició del paisatge o, cosa que és el mateix, l'assumpte, sinó el sense atur canvi de llum en les diverses hores del dia, que interpreta com una tècnica divisionista i anima amb ombres de colors vius. En el seu desig d'interpretar les més lleugeres mutacions de la llum i els més fugissers reflexos d'uns colors en altres, acaba pintant les seves conegudes sèries, en les quals repeteix nombroses vegades la mateixa vista sota totes les il·luminacions possibles. És curiositat que tot seguint aquest sistema, pintà quaranta vegades la catedral de Rouen.»