Això és el que deia el diari «Ultima Hora», tal dia com avui, en referència al polític mallorquí: «Discurs d'Antoni Maura sobre el catalanisme. El diputat mallorquí Antoni Maura va tenir una intervenció en el Congrés sobre la qüestió catalanista, analitzant les anomenades Bases de Manresa, el programa polític catalanista.

Maura s'oposà a la tesi del diputat senyor Silvela, que havia definit el catalanisme com un federalisme monàrquic i sostingué que les Bases de Manresa no esbossen ni un estat federatiu ni una confederació, sinó una assemblea o aliança de repúbliques que no es congreguen per altra cosa que per escarnir el poder central. Maura analitzà el programa catalanista i manifestà que és conseqüència d'un estat passional grandíssim motivat sens dubte per uns gèrmens antics i advocà per una reforma administrativa».

Antoni Maura, fidel a la seva ideologia conservadora, anava fent a la Cort el seu camí polític. Es tractava de no admetre que Catalunya és una nació. I alhora, convenia foragitar, des dels seus orígens, el fantasma del separatisme. El seu discurs, d'accent madrileny, malgrat que quelcom de vernacle s'havia de notar en la seva parla, sortia al pas dels que volien comprendre, d'alguna manera, el que en deien, des dels escons, «el problema catalán». Després, aquelles opinions, un cop publicades a la premsa, eren tema de conversa a totes les tertúlies de casino, cafè o taverna, segons la categoria social de cada tertulià. I és clar, quasi tots els que xerraven pels colzes, allà, en el centre de la Península, escampaven un odi, greixós i alhora fluent, contra els catalans. De la tertúlia popular de la cosa pública ja en parlava Mesonero Romano i la qualificava de «politicomania»...

«Senyor meu, vostè se n'ha de convèncer, i si no ho creu, escolti les converses d'homes i dones, de vells i de nins, de grans i petits; escolti les seves reflexions, les seves discussions i les seves conclusions; i per resultat de tot això podrà adquirir el convenciment que la política és una ciència natural que es dóna espontàniament en els nostres caps sense més preparatius ni sementeres; i que el gust dominant del segle, desenvolupant en nosaltres aquella natural facultat, fa de cada un de nosaltres un improvisador de lleis capaç de disputar amb el mateix Soló d'Atenes...».

I Mesonero Romanos, en aquesta irònica exposició, s'inspirava en Góngora, quan digué allò de «Tractin altres del govern/ del món i ses monarquies,/ mentre governen els dies/ manteguetes i pa tendre,/ i els matins hivernals/ taronjada i aiguardent;/ i que rigui la gent».