Abans, en temps antics dels faraons, hi devia haver quelcom més que desert. Ara és un espai de pedres ensucrades d'arena. Quan arriben les hores altes dels mesos d'estiu, les temperatures s'enfilen i s'enfilen. Sobrepassen els quaranta"cinc graus, i poden arribar als cinquanta. Al punt del migdia s un suïcidi aventurar"s'hi. Els nubians, els habitants d'aquests llocs, saben com sortir"se'n, però habitualment resten a casa. Amb els segles han dissenyat una arquitectura que s'adapta molt bé al clima. Si no queda més remei que sortir, llavors es vesteixen de cap a peus per tal de mantenir la temperatura corporal, que és més baixa que la de l'exterior.
Quan la calor afluixa un poc, és el moment de visitar la punta de l'obelisc que roman dins l'arena entre Naga El Modab i el monestir de sant Sime. Hi va poca gent, perquè d'allò que se'n diu «bellesa» no n'hi ha massa. Però genera emoció. Ha quedat enrere el Nil i la frescor de l'aigua que fa camí des de la llunyana Etiòpia, també les falues amb veles inflades dibuixant ziga"zagues. Les potades del camell dins l'arena provoquen ecos petits: noms el temps d'anar i tornar de les roques properes. A vegades l'animal estira el coll i, amb el cap desafiant dins l'aire que bull, mostra un barram que és com una amenaça. Ja en deu estar fins a la gepa, de la punta de l'obelisc.
Sadat, que no es deixa intimidar, fa agenollar l'animal just a la vora del tros d'obelisc que manté uns quants jeroglífics. El silenci campa per tot l'entorn. Examinar la peça antiga és cosa d'uns minuts, si es té pressa. Si no és així, es podrà fer un repàs, pedra a pedra, del paisatge que durant milers d'anys no ha canviat quasi gens. Inesperadament, entre les pedres hi apareixen les orelles de dues guineus joves. Han oblidat que, per mor de l'obelisc, a vegades hi va gent a molestar. Arqueologia i vida emocionant. Més o menys.
