A primera hora del matí la porta que dóna entrada a l'interior de la ciutat antiga de Sanâ* és un formiguer de gent que prepara les parades del mercat. El xivarri es sent des de centenars de metres a la rodona. Perquè, a banda de l'activitat comercial, també es viu tota la bulla amb gent que, atreta per més gent, forma una massa que a vegades està a punt d'engolir les parades, els venedors i tota casta de gènere. Les parades de fruita omplen un carrer, les d'encens ocupen tres o quatre taules, les que venen espardenyes, roba barata i estris diversos "tot feina d'embarc" es multipliquen com mosques. Les dones iemenites, amb el seu mantell de colors que el cobreix totalment, són com un embalum que a vegades no es sap on té la cara. Una futa per la cintura, la jambia penjant enmig de les cames, camisa blanca, americana i mocador al cap, els homes travessen el tumult com si tinguessin molta pressa. O es queden mirant la festa de la gent. La festa d'ells mateixos. Iemen i la seva gent és la vida de tots els colors. Quan el visitant aconsegueix desfer"se del pudent vernís europeu, llavors comença la veritat del viatge. Ha acabat de molestar l'empedrat del carrer i el fang que es fa entre les pedres, amb les buines de les bísties que hi passen. Les colzades de la gent freturosa que s'obre pas sense esment formen pas de l'ús quotidià. I els a vegades pesats canviadors del mercat negre són una benedicció, especialment quan cal refer el paquet de rials que poc a poc han desaparegut de la butxaca. Tots els sentits es posen a treballar de acceleradament. El cafè torrat, la nou moscada, el crit del muetzí, els dàtils cent per cent de sucre o el tacte de les fulles de qat que es fiquen dins la boca, fan una realitat iemenita que ja per sempre quedarà tatuada a la pell de l'ànima del visitant.