Ja és sabut que els indians són, segons el Fabra, els no aborígens que han residit o resideixen llarg temps a l'Amèrica hispànica. El Larousse concreta una miqueta més i diu que «és tot allò propi de les Índies Occidentals o Amèrica, i també, dit familiarment, «del que torna ric d'Amèrica». En aquest cas no n'hi havia cap que fós més conegut que Juan Manuel de Manzanedo, primer Duc de Santoña i Marquès de Manzanedo, una de les més grans fortunes de mitjan segle XIX. Essent un infant emigrà a Cuba i allà estant, exercí a la ciutat de l'Havana l'ofici de capeller. No es volgué ressignar, tanmateix, a passar"se la vida fent capells i invertí els seus primers estalvis en la compra d'esclaus negres. La seva desperta intel·ligència mercantil el féu prosperar dins aquell negoci, al qual dedicà, sense manies, tots els seus esforços. Els doblers el convertiren en un ciutadà ric i respectable. Quan amb aquesta fama tornà a Espanya, tothom li va fer costat, fins i tot la Cort, puix que es traslladà a la capital d'Espanya a seguir amb els seus negocis. En aquestes històries negres, colonials, hi hagué pràctiques eugenèsiques. Havent prohibit anglesos i nord"americans el tràfic d'esclaus africans, els esclavistes volgueren treure profit de les existències del país. Crearen granges o vivers on eren portats els exemplars més bells i robusts d'ambdós sexes i els dedicaven a la cria de negres. Cada dona esclava havia de parir, al menys un cop a l'any, una criatura. I es pretenia millorar la qualitat, amb bona descendència, de seguida venuda, de la mà d'obra esclava. Hi havia, fins i tot, una classificació ètnica: Segons les teories de Calhoun, Imbert, Laest o Antonil, els més febles i fràgils eren els de Cap Verd i Santo"Tomé; els del Congo resultaven els més aptes per al servei domèstic; els angolenys es tenien pels millors per a treballs mecànics i agrícoles...
Establert a Madrid, Juan Manuel de Manzanedo es dedicà a l'especulació de terrenys urbans i un dels seus millors negocis fou la reforma de la plaça de la «Puerta del Sol». Morí en el seu palau de Santoña, vila on havia nascut, carregat d'honors i distincions, nou aristòcrata i milionari. És clar que no fou el negrer més famós, ja que aquest mèrit correspondria a un navegant, Pedro Blanco. Els negrers aconseguien, principalment, de dues maneres, la possessió dels esclaus, és a dir, la captura, amb enganys i violència, o la compra o bescanvi, això en complicitat amb els reietons africans. Un cop capturades, aquelles pobres gents eren portades als llocs costaners anomenats «factories», on restaven tancats i esperaven el moment d'embarcar. Aquestes factories eren nombroses, des del Senegal a Angola. Un mercat i una subhasta era el destí d'aquelles dissortats a l'altra banda de l'oceà.
