nubes dispersas
  • Màx: 13°
  • Mín:
11°

Els marits de Fernán Caballero (1837)

No tenia sort, amb això dels casaments, la que fou gran escriptora hispanogermànica Cecilia Böhl de Faber (Morges, Suïssa, 1796"Sevilla, 1877), més coneguda pel seu pseudònim literari Fernán Caballero, i filla de l'hispanista alemany Johann Nikolaus Böhl von Faber. Els seus primers anys varen transcórrer entre Alemanya i Espanya; part de la seva infantesa, fins al nou anys, residí a Chiclana, Cadis, i el 1805 la seva família es traslladà a Hamburg. El 1816 es casava amb Antoni Planells Bardají, amb el qual marxà a Puerto Rico. Dissortadament, Planells morí al cap d'un any i ella tornà a Europa. Viatjà per Alemanya i França i el 1820 s'establí a Cadis, on va conèixer el marquès d'Arco"Hermoso. Aquell segon matrimoni duraria quinze anys, segons ella, els millors de la seva vida. Va escriure en alemany dues de les seves novel·les, La familia de Albareda i Sola, que publicà a Hamburg i conegué literats de prestigi, i en especial, Washington Irving, l'americà autor, entre d'altres famoses obres, dels Cuentos de la Alhambra.

El 1835, doncs, moria el marquès i ella restava vídua per segon cop. Dos anys després, coneixia Antoni Arrom i es casava amb ell. Però Antoni Arrom era diplomàtic i hagué de viatjar primer a Manila, i el 1853 era nomenat cònsol d'Espanya a Austràlia, és a dir, a l'altre cap de món. Cecilia preferí seguir vivint a Espanya, on publicà La gaviota, La farisea, Las dos gracias i alguns títols més en castellà i amb gran èxit. Tot plegat li valgué el favor de la reina Isabel II i l'amistat amb els ducs de Montpensier. Anà a viure a l'Alcàsser de Sevilla i dins tan luxosa residència hi pogué habitar prop d'onze anys. La Revolució de Setembre de 1868 destronà Isabel II i Cecilia hagué d'abandonar el palau. Anà, després, a viure més modestament a Sevilla i allà acabaren els seus dies, a l'edat de vuitanta"un anys.

Pel que fa a la seva obra narrativa, d'innegable importància històrica, vincle entre el costumisme, la novel·la romàntica i el realisme del segle XIX, centrada la seva temàtica en la descripció dels costums i dels tipus populars andalusos i en la defensa de la vida camperola, fou criticada per molts dels seus contemporanis, els quals recriminaven la seva explícita intencionalitat moralitzant i conservadora. Com sempre, hi ha hagut i hi ha, aquells que marquen com a delicte estètic el que deim moral conservadora i com es diu en bon mallorquí, si tots els extrems són dolents, tant hi ha d'aquí allà com d'allà a aquí. Dins l'equilibri és factor molt important la tolerància però ningú no dubta que a l'altre cap del camí, la glorificació del mal, extrem del qual s'abusa, és tan perillosa com la moral conservadora. Equilibri i tolerància, la qual cosa tampoc vol dir encendre una espelma a Déu i una altra al diable...

La mateixa Fernán Caballero escrivia en començar el capítol XVI de La gaviota: «A Espanya, el caràcter nacional de la qual és enemic de l'afectació, ni s'exigeix ni es reconeix el que en altres parts es diu bon to. El bon to és aquí la naturalitat; perquè tot el que a Espanya és natural, és per si mateix elegant...». I amb aquest sentit encapçalava el llibre, tot reproduint unes paraules d'Alexandre Dumas: «És innegable que les coses senzilles són les que més commouen els cors profunds i les altes intel·ligències...».

Miquel Ferrà i Martorell

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.