Armand Jean Du Plessis, cardenal Richelieu, ministre de Lluís XIII de França, un dels més grans polítics d'aquell país, primer ministre de la corona el 1614, perseguí tota la seva vida tres objectius: la ruïna dels protestants des del punt de vista polític (setges de la Rochelle i de Montauban, i edicte d'Alais); la humiliació dels grans senyors de la noblesa (procés de Chalais, edictes contra els desafiaments d'honor, destrucció de gran nombre de castells i guerra o intrigues contra la casa d'Àustria (aliança amb Gustau Adolf el 1631 i guerra declarada el 1633). A més d'això, reformà la hisenda, l'exèrcit i la legistació. Fou en resum, entre totes aquestes accions, l'autèntic creador de l'absolutisme reial que Lluís XIV duria fins a les darreres conseqüències. Potser la tasca cultural més meritòria d'aquest eclesiàstic i polític fou la fundació de l'Acadèmia Francesa de la Llengua. I és difícil d'entendre tota aquella gegantina activitat en un home sempre malalt i que no gaudí d'una vida excessivament llarga, puix que moriria als cinquanta-set anys. Sempre s'havia queixat de cefalees i així ho deia sovint en la seva correspondència: «M'estic morint de mal de cap!» i també «De tal manera em mata el mal de cap que no gos dirigir-me a la Reina amb l'esperit tan transtornat!»...
Però el 1634 patia un greu atac de reumatisme i estava a punt de morir. La seva situació anà complicant-se amb abscessos al braç dret, mentre que ja abans havia patit estrenyiment crònic i havia estat intervingut pels cirurgians. Tot desembocaria en una pleuresia purulenta vuit anys després que el duria a la tomba. Però foren vuit anys quasi agònics i això era celebrat pels seus nombrosos enemics en unes gloses, satíriques, de les quals en traduirem aquest fragment: «Aquell que amb tan gran furor/ Omplí tota Europa de sang i de terror/ Cerca els sants llocs, reclama les relíquies/ Cobreix de pietat els seus humors tirànics/ Les rares qualitats del gran favorit/ S'esvairan ben prest, si té el cul podrit/ Cirurgians desafiadors, la qual vana ciència/ Ha enganat el poderós ministre de França,/ No us mereixeu tenir part en els honors/ I ja no tindreu aquest digne objecte de les vostres tasques/ Les vostres consultes no són més que quimeres/ doncs per curar aquest, no cal tant de misteri...».
De res no li serviren els banys de fang en el balneari de Borbon Lancy. Ni les deu o dotze operacions quirúrgiques. El doctor Guy Patin, encarregat de l'autòpsia, diu: «Se li ha trobat un abcés grandíssim a la part inferior del tòrax que li comprimia el diafragma. Tota la sang que li hem tret estava podrida; mancava de tota fibra i era d'una serositat lletosa...».
Les gloses, de cada vegada més cruels, el seguiren fins al llit mortuori. La seva cambra, amb la mala olor, marejava qualsevol visitant, cas, per exemple, de madame de Combalet, que vomità tot el que hi havia en el seu ventre. Havien fet un fortíssim perfum amb almesc i àmbar i l'escampaven per l'habitació.
I deia la glosa popular: «Per moderar un poc l'olor purulentíssim/ que surt del cul podrit de l'Eminentíssim...». El soterraren a l'església de La Sorbona.
