Hama, amb les sínies que roden sense parar sobre el riu Orontes, i Aphamia, que encara presenta l'esplendor d'un llarg carrer ple de columnes, són llocs emblemàtics de Síria. Entre i entre hi ha un terreny abans pantanós i poc sa que actualment és terra fèrtil on es fa bon cotó. Quan és l'època de collir-lo, els camps es veuen ocupats per colors bellugadissos: els vestits de les dones que agafen la fibra blanquíssima en què s'han transformat les flors de les plantes. Amb el cotó els homes fan grans bolics que, posats dins la caixa d'un carro, surten per totes bandes; tant que, quan passen per la carretera, fan una mena de tap amb rodes.

Per dins d'aquest horitzó sirià dels voltants de la ciutat de les sínies hi apareixen una mena de pans de sucre que no són altra cosa que cases edificades seguint formes i tècniques de l'arquitectura tradicional. A vegades la pols i l'aigua s'han posat sobre el blanc vell de la calç, que ha tornat d'un marró esvaït. Sovint es comparen amb les caseres, com si al seu interior hi hagués abelles omplint les bresques de mel. Estant a la porxada d'una casa de M'Brak es veia, ja als afores del poble, un conjunt d'aquestes edificacions. N'hi havia quatre, de dimensions i formes diferents. Per visitar-les caminarem per un carrerany que intentava, sense aconseguir-ho del tot, anar paral·lel al rierol format per les aigües residuals de les cases de la part alta, just allà on un camp d'oliveres joves era una esperança de cara al futur per a la família que les cultivava amb el màxim esment. Quan hi arribàrem, una dona jove rentava un nin dins una brullola que tenia prop del portal. El visitant sentia emoció i curiositat. Com quan el descobriment de Hama, o el dia de la visió de les columnes d'Aphamia enmig dels cards secs. Després de la visita tornàrem a la casa del camp d'oliveres per, com amics de tota la vida, sopar en pau i concòrdia.