nubes dispersas
  • Màx: 15°
  • Mín: 10°
10°

Caubet, pavelló de repòs (1929)

Comencen les obres per a la construcció d'un preventori antituberculós a la finca de Caubet, iniciativa de la qual és impulsora dona Elionor Servera, esposa del financer Joan March, que li dóna suport en el projecte. Es tracta de moderns edificis, sobre un pujol, en la ruta de Sóller, prop de Bunyola. Anys després, l'escriptor Camilo José Cela, que ha mort fa pocs dies, publicava una novel·la, qualificada per alguns de «tremendista», que porta per títol Pavelló de Repòs i que tracta precisament d'una estada a un d'aquests establiments, molt semblant, per les descripcions, al de Caubet: El pujol, el tren que passa per aquella contrada, la ciutat que es troba en el rerefons a la posta de sol, les muntanyes per una altra banda... i els malalts, els tísics, en les seves «chaises longues», primers anys de la postguerra.

«He sortit un moment a la terrassa per veure la fondària del camp que s'estén fins a la llunyania. Jo havia de menester un breu descans. La ploma, quan l'agaf en la mà per escriure't, m'empresona com si jo fos un ocellet indefens...».

Així parlen, així escriuen, els personatges del «pavelló de repòs», tot veient passar els dies, lents, i alhora curts, d'una vida malalta en greu perill d'acabar-se. Cadascú medita sobre la presència propera de la mort, que va de cambra a cambra, pels passadissos. Avui toca la senyoreta romàntica del 103, demà el jovencell de la 52, un altre dia el pobre home del 14... Fins i tot, el panorama tan dantesc com silenciós queda reflectit en un mínim quadre estadístic: malalts ingressats en el darrer exercici, 66; malalts que segueixen la seva curació en el nostre centre i que procedeixen d'exercicis anteriors, 54; baixes en el darrer exercici, 66 especificades de la forma següent: Per defunció, 52; per curació total, 5; per curació parcial, 9...».

El panorama comptable de pacients no podia ser més desolador en aquells 40 de fam i misèria, mentre la resta del món es matava en el decurs de la Segona Guerra Mundial. Camilo José Cela signà aquesta novel·la a Navas del Marqués, Àvila, el 1943...

«Quan el ramat se'n va, fugint de la sequera que ja comença a secar els camps i endurir les pastures, i el se'n porten lluny, muntanya amunt, la llet i la carn, en el pavelló de repòs els malalts segueixen ajaguts en les seves cadires de lona, mirant el cel, tapats amb les seves flassades...».

Però són els pensaments en primera persona, els diaris, que fan del llibre quelcom ben singular: «Ahir capvespre em trucà el meu amic de la 52 i em va dir que em volia veure, que havia sabut que jo he tingut vòmits de sang. Aquest sanatori és com un pati de veïns; les noves corren veloçment de boca a boca i creixen com aquests incendis que ningú no pot aturar: paorosament. Em fa molta tristor pensar que jo pugui, ara mateix, inspirar tanta pena. Ahir dugueren una nova companya al pavelló. L'allotjaren en el 40; ja serà el 40 per a sempre. És jove encara, però té la cara amb expressió de gran cansament. És maca, es pinta i té una terrible tossina. Pobreta!».

Miquel Ferrà i Martorell

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.