Arriben a Palma les «germanes dels pobres», una congregació que recull els vells condemnats a la pobresa extrema i els vesteix, els dóna aliment i els posa sota teulada. Al cap d'un any del seu establiment a Mallorca ja tenen cent quinze acollits. Les monges surten al carrer i van casa per casa demanant almoina per als seus protegits. El 1928 compraven el terreny on encara avui hi ha la seva casa. És un curiós edifici conventual d'estil un tant afrancesat, en el carrer de General Riera, semblant a tants altres hospicis i col·legis de començaments de segle. La fundadora, Jeanne Jugan (Cancale, 1793-Saint Servant, 1879), treballava de serventa quan decidí de fundar, a Cancale, França, la Congregació de les Germanetes dels Pobres, iniciativa que es va veure recompensada per nombroses vocacions. Tanmateix, injustament, fou separada de la seva pròpia fundació i passà la seva vida com una religiosa més. En els darrers anys li reconegueren els mèrits. Jeanne Jugan forma part de tota una partida de fundadores franceses, tan místiques com agosarades, entre les quals podríem esmentar Jeanne Frémyot de Chantal, fundadora de les Saleses, també presents a Mallorca des de temps antics, així com Sofia Barat, fundadora del Sagrat Cor... Potser, el problema que es presentava en aquells dies pretèrits, era si una monja havia de sortir al carrer per servir per les cases els malalts i necessitats, en contacte amb la societat sofrent o tancar-se dins el claustre per fer pregària i feina en silenci i solitud. Una de les escriptores que més va saber penetrar en aquesta mentalitat religiosa, en la manera de ser i de pensar d'una monja, amb tota la seva diversitat psicològica, fou Sigrid Undset, premi Nobel de Literatura 1928. Aquesta autora noruega d'origen danès (Kallundborg, 1882-Lillehammer, 1949), centrà les seves primeres novel·les en els problemes de la dona treballadora, però aconseguí més popularitat amb les seves novel·les històriques posteriors. El 1940 s'exilià als Estats Units i col·laborà amb el moviment antinazi de forma molt activa. En retornar al seu país, el 1945, redactà la biografia de Catalina de Sena, publicada pòstumament el 1951. Descobrí, aleshores, el que era de veritat una monja catòlica de fort contingut vocacional. I no oblidem que era una escriptora de formació luterana.
«Si es tractava de malalties corporals repugnants, mai no es permetia Catarina deixar de fer, a causa del fàstic físic, cap obra de caritat. Des de joveneta s'havia acostumat a tenir sempre present que, per fort i hermós que sia un cos humà mentre tengui joventut i garridesa, és condemnat a podrir-se un dia, esdevenint qualcom tan repugnant que s'ha d'amagar tot d'una sota terra. Ella es mostrava també molt entregada al benestar corporal dels seus amics i enemics, pels malalts dels quals tenia cura i pels homes i dones pietosos que li demanaven consell i que ella guiava amb la tendresa d'una mare i un sentit comú veritablement extraordinari. Ella els prohibia, per altra banda, d'exercir tota mena de penitències exagerades que poguessin minar la salut; els manava menjar, beure i dormir amb moderació, però amb prou mesura per tal que es mantinguessin frescs de cos i ànima i poguessin fer la feina que se'ls exigia, segons el seu estat i posició en el món, per amor de Déu...».
