La memòria és un jardí amb pavellons on hi van a parar les sensacions, els perfums i els colors de tots els moments de la vida.
El records dels indrets que s'han conegut al llarg de cada itinerari queden enregistrats, però es mouen tot canviant unes tonalitats que mai no són perennes. Els jardins creixen i milloren, o queden devastats per qualsevol temporal. Es fan malbé per una sequera inesperada. La fragilitat no és sols un patrimoni de l'home.

Si la memòria és un jardí, ara es fan presents els bells espais de verdor iraniana. Després de travessar centenars de quilòmetres de desert "com un temps estèril", s'arriba a una ciutat-oasi on els magraners surten per sobre de les parets i, a la vora de la carretera, les parades de venda de magranes encenen fars de gust i dolçor. A vegades són els rosers de flor petita, que donen la benvinguda al visitant. D'aquestes flors menudes com puntes de dit en treuen aigua per perfumar els dolços, o extracte perquè la gent deixi un rastre de bona olor.

També, un cop assecades, s'empren per fer bullidures que, amb unes cullerades de sucre, tonificaran el nostre interior. A Iran els jardins tancats es confonen amb la vegetació dels carrers, allà on els arbres fan arcades perquè la gent hi passi com qui camina sota tendals de verd i frescor. Si la terra ho fa possible, la gent veu créixer els arbres i les plantes fins a l'infinit.

L'aigua que baixa de les muntanyes s'obre camí entre les rengleres de xiprers que amaguen bardisses de rosers. Amb el murmuri del seu pas arriba fins a un dels pavellons des d'on es contempla el conjunt enjardinat. Piuladissa d'ocells, vent a les branques, aromes que s'enlairen... Tot dibuixa el lloc on queden guardats els records i les emocions que dia a dia van guarint, ferint i deixant nafres. Avui és Iran, però demà serà un altre lloc. Al final cada jardí semblarà un mapa de desig amb el nostre nom escrit a un cornaló.