nubes dispersas
  • Màx: 16°
  • Mín: 11°
11°

Saragossa, assetjada pels francesos (1809)

La ciutat de Saragossa és assetjada per segona vegada. La primera havia estat l'estiu del 1808. Però aquesta era la definitiva i un dels episodis de la Guerra del Francès que seria recordat en la literatura, la música i el cinema.

Aquest segon setge es perllongaria fins el 21 de febrer i havia començat abans de Nadal. La resistència desesperada dels saragossans en el primer, unida a la desmoralització que causa entre les tropes napoleòniques la notícia de la derrota de Bailén, va fer que aquelles abandonassin el seu objectiu, acció que els havia costat més de quatre mil baixes. Els assetjats, entre els quals hi havia personatges, després famosos, com Palafox, Agustina, la comtessa de Bureta, Sas, Boggiero i d'altres igualment celebrats en els cròniques, varen perdre dues mil persones.

Però no havia oblidat Napoleó aquella conquesta frustrada i a finals d'any decidí de pegar un cop més eficaç sobre la capital aragonesa. Aleshores, Palafox i els seus homes varen resistir més que mai, entre bombardeigs, combats, epidèmia i fam, quatre factors que causaren no menys de cinquanta mil morts aragonesos. Tanmateix, la capitulació fou necessària i els francesos entraren en una ciutat plena de ruïnes i cadàvers. Hi hagué saqueigs i afusellaments i Sas, Boggiero i altres personatges significats foren morts pels escamots. Benito Pérez Galdós, a la seva obra Zaragoza, ens narra amb gran detall com foren aquelles tràgiques jornades. Publicada el 1874, aquesta novel·la ens conta, en una trama totalment imaginada, els amors d'un al·lot de noble condició, Gabriel Araceli, i Maria, la bella filla d'un prestamista traïdor, l'oncle Candiola. Quan els saragossans s'han de rendir al davant de la fam i l'epidèmia, acabades les batalles del dia, el protagonista troba Maria: la seva casa ha quedat enderrocada i son pare, enfollit, no vol abandonar les runes. Duen l'al·lota, desmaiada, a un refugi i segueix la lluita contra l'invasor, casa per casa. L'oncle Candiola s'entén amb els francesos i els facilita el pas als subterranis per posar-hi les mines. Serà detingut i executat pels patriotes, Maria morirà de dolor i Gabriel podrà fugir de la ciutat... És curiós. És ben curiós com la literatura, sia de mestres consagrats, sia de fulletó, no ha fet més que incidir, a l'hora d'explicar-nos una aventura amorosa, en la Ventafocs i Romeu i Julieta... És clar que els escenaris i les situacions són els factors que determinen l'emmascarament de l'obra i aquella semença perpètua i secular no es nota tant: «A un mateix temps i amb igual fúria atacaven els francesos el reducte del Pilar i el fortí de Sant Josep. Aquest, encara que oferia un aspecte més formidable, havia de resistir menys, potser per presentar un major blanc al foc enemic. Però allà estava Renovales amb els seus voluntaris d'Osca, els voluntaris de València, alguns guàrdies valons i alguns individus de les milícies de Sòria.

El gran inconvenient d'aquell fort era que estava construït sota l'empara d'un vast edifici, que l'artilleria enemiga convertia seguit, seguit en ruïnes; i, esbucant-se, a cada punt, trossos de mur, molts defensors morien esclafats. Nosaltres estàvem millor: sobre els nostres caps no hi havia més que cel, si cap teulada ens guarnia de les bombes, tampoc ens queien a sobre masses de pedra i rajola. Batien la muralla pel front i els costats i era un dolor veure com aquella fràgil massa s'enfonsava, deixant-nos al descobert. Així i tot, després de quatre hores sense atur de foc artiller, gairebé pogueren obrir una encletxa practicable...».

Miquel Ferrà i Martorell

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.