algo de nubes
  • Màx: 29°
  • Mín: 21°
21°

Amors que maten (1817)

El Nouveau Momus français de París donava la següent notícia per advertència als ciutadans dels nombrosos malfactors que treb allaven amb èxit a costa dels sentiments d'altri, sobre tot si eren joves, garrits i amb facilitat de paraula. «Un forner de Gonesse envià la seva filla a la ciutat per tal de cobrar sis-cents francs que li devia una botiga de la capital. Abans de partir, l'al·lota es vol veure amb el seu enamorat, i el convida a acompanyar-la. Ell hi està d'acord. I el viatge es fa sense entrebancs.

La xicota cobra el total de la factura, afica els doblers a la butxaca i creient-se protegida per l'home que estima, fan el camí de retorn. És aleshores quan aquell individu es desvia de la ruta i va fins a una pedrera molt fonda, tot fent davallar l'al·lota. Allà estant li exigeix els sis-cents francs. Ella, en el començament de tal raresa, s'ho pren a broma però després veu que la cosa és ben seriosa. Diu el malfactor que la tirarà a l'abisme si no li entrega els doblers i ella els hi dóna. No satisfet amb això, diu a la xicota de desvestir-se, puix també li vol robar el vestit. Ella se sorprèn i es desespera. Plora, prega, es posa de genolls... Però el pèrfid amant es manté inflexible i repeteix la seva amenaça. La nina obeeix. Creu que almanco li deixarà la camisa, però s'engana. Ell vol que la seva víctima es despulli totalment.

Doncs bé! "Diu ella, gira la cara, que no em vull llevar la camisa si tu em mires. El lladre deixa de mirar-la i per un moment li gira l'esquena. És aleshores quan l'adolescent li pega una forta empenta i el fa caure al fons de la pedrera. El malfactor tingué les dues cuixes fracturades: així i tot, fou empresonat, processat i condemnat com a saltejador de camins».

El comentarista explica que molts crims no es podrien causar si la gent no es deixàs vèncer per la por. Afirma que ens hauríem de convèncer que la majoria dels lladres són altament porucs i que la més petita resistència, per part de la víctima, els desconcerta. Segueix dient que la serenitat i la bravesa no es venen ni es compren, i per això mateix és molt exposat de fer gestos a mitja tinta que poden anar a fer encara més dany a la víctima. Proposa, com a millor remei, la fuita. Però per a la fuita s'ha de tenir també serenitat i coratge. Suposant, diu, que les circumstàncies particulars de la víctima no li permeten de resistir-se, ni fugir, el més encertat és apel·lar a l'eloqüència i veure si es pot moure a pietat el lladre. Se li fa una pintura de dissorts, de família nombrosa, de malalties...

El delinqüent, però, sol haver perdut sensibilitat. És egoista i cruel la majoria de vegades, puix ha sofert en la seva pròpia carn l'egoisme i la crueldat per part d'altres. No creu en la bona gent i s'esforça en pensar que tothom és semença del diable. Un sistema més d'autodefensa mental.

Miquel Ferrà i Martorell

Comenta

* Camps obligatoris

Comentaris

De moment no hi ha comentaris.