El brigada legionari Nuez Comín va a Portugal per obrir una oficina de reclutament en aquell país per a voluntaris que vulguin lluitar en la guerra civil espanyola en el bàndol dels sublevats contra la República. Es formaran unitats, amb uniforme diferenciat, que rebran el nom de «viriatos», a causa d'un clar i simbòlic referent històric. Recordem que Viriato va ser el cap dels lusitans rebel·lats contra la dominació romana, assassinat per instigació dels romans el 140 a.C. i segons alguns historiadors, els portuguesos voluntaris no baixaren dels deu mil. I d'acord amb les dades d'Alcofar Nassaes, el total de baixes entre morts i ferits ascendí a 617, d'entre d'ells, 6 oficials, 23 suboficials, 58 caporals i 530 legionaris.
Un dels més interessants per la seva vivència altament aventurera, que sobrevisqué al conflicte, fou Xosé Caetano da Rocha Sepúlveda Belloso, que s'enllistà en el Requeté, ja que tenia fortes idees monàrquiques, i va combatre, primer, en el front de Madrid i llavors en el de Santander, dins el «tercio» Mola. En va resultar ferit i en recobrar-se, demanà la seva incorporació a la força aèria, puix era pilot civil a Portugal. L'ascendiren a alferes de complement pilot la primavera del 37 i passà al grup 1-G-70 de Dornier Wal i després fou destinat a Pollença, en els Cant Z-501, grup 2-G-62, actuant en missions de reconeixement i bombardejament. Aquest grup aeri era el mateix on volava Ramón Franco, el germà del general Franco, mort en una d'aquelles missions, el relat del qual, de forma novel·lesca, podeu trobar en la meva obra El misteri del Cant-Z 506, (Planeta).
Però tornem a Caetano da Rocha, que tal dia com avui aconseguia abatre un Polikarpov I-15 i un altre aparell enemic dos dies abans. Del grup italià passà llavors al grup alemany, la «Cóndor AS/88» i volà en els Heinkel He 51. Després d'algunes sortides sortades, una matinada del maig de 1938 era abatut pels antiaeris sobre Vinaròs. No pogué fugir i malgrat la seva resistència, el capturaren. De la zona valenciana el traslladaren amb altres presoners a Barcelona, suportà tota mena de maltractes i interrogatoris, i anà d'una presó a altra. A la fi el jutjaren i el condemnaren a mort. Però com que la notícia de la seva captura havia transcendit, i essent ell un aristòcrata tan fidel a la monarquia portuguesa, aconseguí l'indult gràcies a les gestions de la que fou reina de Portugal Dona Amàlia, que tenia molta influència en el Govern de la República francesa. El president Albert Lebrun es posà en contacte amb el doctor Negrín i aquest hagué de cedir, perdonant la vida al portuguès. A començaments de 1939 era afavorit per un canvi de presoners i, ascendit a tinent de complement tornava a Mallorca, on es reintegrà a la seva base de Pollença. En el seu full de serveis hi figurarien 550 hores de vol i 196 missions de guerra. Una de les darreres experiències bèl·liques del seu historial fou la de participar en l'ocupació de Menorca. Va rebre per part dels governs feixistes moltes condecoracions, la Militar Individual, la creu de Guerra, tres creus al Mèrit militar amb distintiu roig, la medalla de la Campanya, dues medalles de Sofriments per la Pàtria, la creu de Guerra italiana, la del Mèrit de l'Orde de l'Àguila alemanya... i la medalla de la Ciutat de Palma de Mallorca. Va servir dins l'aviació espanyola fins el 1945, quan retornà al seu país. Morí el 1979. Així ho recorda en un magnífic estudi l'historiador José Luis de Mesa a la Revista Española de Historia Militar.
