Un tal Nobling atemptava, en aquesta data, contra l'Emperador d'Alemanya. Era el segon intent, després del que Hodel havia protagonitzat el maig del mateix any. No acabaria el 1878 sense que un tal Montasi es volgués cobrar la vida del rei d'Espanya Alfons XII i el famós anarquista Pasanante atacàs el rei Humbert de Nàpols. Ja aquesta Cort havia sofert agressions el 1856, de les quals la més greu fou quan el soldat Agesilao Milano pegà un cop de baioneta al rei Ferran. El 1858 un tal Orsini atemptava contra Napoleó III i el 1862 un estudiant de Baden, anomenat Becker, disparava dos cops una pistola contra el rei de Prússia sense ferir-lo. No seria mort tampoc el rei de Grècia en ser atacat per l'estudiant Brocios. El 1865 sofrien atemptats, quasi tots mortals, contra Abraham Lincoln, el president de l'Uruguai López, el príncep Miquel de Servia, els presidents de les repúbliques de Perú, Bolivia, Equador i Paraguai. El 1866 un tal Karakossof, primer, i després un que nom Berezowski intenten matar el tsar, a Petersburg i París, respectivament. No causa menys commoció pública quan Ferran Cohen, el 1868, dispara contra Bismarck. I els tres anys següents s'han de comptabilitzar atemptats contra el virrei d'Egipte, Napoleó III en el bosc de Bolonya, la reina d'Anglaterra i el rei d'Espanya Amadeu de Savoia. El tsar era molt perseguit i així, el 1879, Salovieff atempta contra la seva persona, una agressió que es repeteix, llavors, en el tren imperial i després a Moscou. El príncep Milano de Servia és també atacat aquell any així com el soldà de Turquia, l'emperador d'Alemanya i la reina Cristina d'Espanya. Pel que fa a les colònies del Regne Unit, hi ha aquell mateix any un atemptat contra el virrei de les Índies. I el 1880 s'atempta altre cop contra el tsar en el seu palau d'hivern tot fent esclatar enmig de l'edifici una càrrega de dinamita. El març de l'any següent Alexandre II resultava mortalment ferit.
Tot plegat era una autèntica guerra de les individualitats marginades contra les coronades. Abunden en aquests atemptats els que podríem anomenar «kamikaze», tot fent servir el terme japonès. Un home, en menyspreu de la pròpia vida, es compromet a matar un alt personatge acusat de perjudicar les classes socials més poc afavorides i si ho miram bé, en aquell temps, la ràbia popular era ben explicable. A Rússia hi havia encara l'esclavatge dels serfs i a la resta d'Europa, els obrers, no eren millor tractats que aquells. La Revolució Industrial, amb les seves màquines, havia creat la figura del servidor d'aquestes, el proletari, que treballava entre rodes engreixades des de l'alba a la nit. Molts d'aquests treballadors entraven a una fàbrica quan tenien només sis anys i allunyats de l'escola s'embrutien dins la feina. I mentrestant, mai com en aquest temps, els imperis i les monarquies havien mostrat més luxe i esplendor, més despesa del patrimoni ni més capriciosa política personal. Com no havia d'esclatar la bomba?
