A Vienne o Viena, vila del Delfinat, a l'actual Estat francès, a la riba esquerra del Roine, a devers vint-i-cinc quilòmetres al nord de Lió i segons el relat llegendari anònim, se celebrava un famós torneig, pregonat per tot França i Anglaterra des del primer de maig, i «la major part dels barons es van preparar per anar-hi, en especial aquells que estaven enamorats de Viana, els quals eren Felip de Borbó, nebot del rei de França; Eduard, nebot del rei d'Anglaterra; Antoni, fill del comte de Provença; Girard, fill del marquès de Montferrat; i Llançó, fill del duc de Gaunes».
Tanmateix Viana, filla del comte de Flandes, «que va créixer en tanta bellesa i saber de lletres i música que era una meravella», meravella de la qual se n'enamorà follament Paris, fill únic de misser Jacob, que «era molt bon músic i sabia cantar molt bé, el qual en edat de setze anys era molt dispost i valent...»
I ja tenim l'heroi i l'heroïna com a tants d'altres relats medievals. Tristan i Isolda. Curial i Güelfa. Romeu i Julieta. Degué començar aquell famós torneig en aquests primers dies de juny. Com bé transcriu Jordi Vinyes, en la seva versió actualitzada, puix «Paris i Viana» és text d'autor anònim, «quan tots els cavallers van estar a punt, va entrar primer al camp el de la corona d'or, i li va sortir a l'encontre un altre cavaller, i es van escometre amb tanta força que van trencar les llances, i van posar mans a les espases, i van ferir-se tant que molts lluitadors van anar a terra. I molts d'ells, animosament, van tornar a les selles, i cadascú s'esforçava a aconseguir l'honor del torneig. I, quan va arribar el vespre, molts ja estaven cansats; però Paris tan esforçat al vespre com al matí, donava tals cops que ningú no gosava continuar enfrontant-s'hi...» (Laertes, 15, 1991) «La Història de les amors e vida del cavaller Paris e de Viana filla del Dalfí de França» fou impresa en el segle XV en set llengües diferents i en italià ho fou prop de dues dotzenes de vegades. Dos cops fou impresa en català, primer a Barcelona i després a Girona, el 1495. Es tracta d'una novel·la sentimental quatrecentista. La història acabarà feliçment. Mentrestant, els sofriments, la malaltia de l'amor, es reflecteixen en una curiosa correspondència epistolar: «La passió que la meva ànima sofreix "Escriu Paris a Viana" em feia cert, il·lustríssima senyora, sense el vostre escriure, que no es troba, vostra senyoria, en l'estat en què solia, que no crec que estigueu contenta, ja que absent de vós passo la vida, i jo servidor sóc de vostra senyoria, de qui els enyors es dolen dels seus mals...».
Un torneig de començaments de juny que potser mai no existí.
