algo de nubes
  • Màx: 21°
  • Mín: 17°
17°

La Ciutat Rodamón (1918)

En acabar la Primera Guerra Mundial, a conseqüència dels tractats internacionals, són modificats els contorns d'alguns països i això suposa tràgics canvis per als habitants de les zones frontereres.

Són molts els dissortats que es veuen perduts en els camins sense casa ni pàtria. Famílies i clans es defensen com poden.
Alguns han de suportar unes condicions totalment adverses i aprenen de retornar a una vida quasi salvatge, en què només interessa el present i l'individualisme.

El novel·lista Lajos Zilahy, hongarès, narra a La ciutat rodamón l'èxode de la població magiar de la Transilvània, quan aquesta regió passa a formar part de Romania. Aquest país, la Transilvània, que ens recorda el Dracula de Bram Stocker, dins l'Europa central, voltada pels Càrpets i els anomenats Alps transilvànics, tingué al llarg del conflicte la seva condició de lloc estratègic. Per aquest tractat, Romania s'incorporava, doncs, la Bessarabia i la Transilvània però el 1940 hagué d'abandonar la primera.

Però tornem al gran convoi ferroviari que tal dia com avui se'n duia dels seus habitatges i de les seves terres tot un milió de gent que el govern de Budapest havia promès recollir, essent, com eren, gents de la seva pròpia sang. Així ho conta Lajos Zilahy: «Fou un hivern boig. Era el mes de novembre i no es podia netejar de neu la calçada (i les vies) i feia tant de fred que l'aigua, en caure del tassó, semblava de cristall quan tocava la terra... El cel s'esfosquia poc a poc. El tren continuava detingut en la darrera aturada, abans d'arribar a la nova frontera hongaresa. Tant de bo que aquella estació era hongaresa encara; només uns uniformes dels funcionaris i els soldats deixaven veure el gran canvi. Els voltants de l'estació estaven deserts; tampoc els habitants del tren immens no es podien observar.

Les portes dels vagons seguien tancades, únicament els tubs que sortien en forma d'una L majúscula, vells i oxidats, llançaven fum, com si cada vagó tingués una pipa entre les dents. Des dels vagons, però, es podia sentir la música dels gramòfons, els planys de les criatures, els crits de les bregues i l'entrexocar de plats i coberts...».

Eren supervivents. Potser, a molts, amb això ja en tenien prou per somriure a la vida i tenir fortes esperances en una nova oportunitat. Desarrelats, perduts en la neu del camí, milers i milers de persones innocents, malmenades per la política d'aquells dies no es desesperaven. Però els governs els enganyaren i els refugiats, sense abandonar aquell tren, anaven d'un lloc a l'altre sense saber molt bé on acabar amb els seus ossos...

«En aquells dies, primavera del 1920, els periòdics estaven explotant a fons el tema trist de la Ciutat dels Vagons.
Editorials escandaloses deien: Quina vergonya aquest afer dels refugiats! Interpel·lacions, tempestes en el Parlament. Els trens de refugiats inutilitzaven ja devers mil tres-cents vagons. I així i tot, les denúncies sobre la premsa i en el Parlament no aportaven cap solució. El president del Consell va fer solemnes promeses. Digué que en el termini de dos mesos ja no hi hauria més refugiats en aquells vagons i que seria liquidat, d'una vegada per totes, aquell dolorós problema.

Però dos mesos després, els vagons ocupats ja passaven de dos mil, plens de mobles, matalassos, gent bruta i homes sense afaitar, infants, cans i moixos. L'Ajuntament de la capital els donà un socors monetari: set-centes corones per família. Però aquesta quantitat equivalia només a un parell de dòlars».

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.