Henry de Monfreid i la ruta prohibida (1952)

Però navegar amb un petit vaixell de vela només és una part de la solitària expedició, bibliogràficament parlant, l'onzena, ja que al llarg de deu llibres més, Monfreid ja va narrar les altres aventures (El creuer del haixix, Els secrets de la Mar Roja, Aventures de la mar, La persecució de Kaipan, L'home sortit de la mar, Vers les terres hostils d'Etiòpia, Del Harrar a Kènia, L'infant salvatge, El lleprós, Abdi...) i la travessia de boscos, planes i deserts també és seguida punt rere punt, sempre, Monfreid, reconstruint bells capítols de la història antiga. L'autor explicava que això no era, en aquells paratges, gaire difícil: «Pel que fa a la navegació tot resta, ara mateix, semblant. Sobre els grans velers, els 'baglas', que fan el viatge anual des del Golf Pèrsic a la Mar Roja, s'hi poden retrobar tots els costums als quals els autors antics es refereixen: fins i tot la jerarquia dins les tripulacions que inclouen sempre esclaus i pàries. Esclafen el gra sobre una pedra plana talment com es veu en els frescos egipcis.

La mateixa durada del viatge, amb les mateixes escales en els ports i cales tradicionals, amb els mateixos ritus pagans i les ofrenes al passatge de determinats caps o roques suposadament habitades per divinitats marines. Les maniobres s'acompanyen dels mateixos cants, amb les misterioses paraules d'una llengua ara oblidada. Jo m'he pogut, doncs, enllumenar en aquesta nit del passat gràcies a la claror d'aquestes analogies...».

Monfreid situa el seu viatge el 1922, és a dir, trenta anys abans de la publicació del llibre.