Unes empremtes de les mans ocupen espai a la paret que sembla que mai no ha conegut el pas de la calç. No deu ser costum, ja que tota l'estança conserva colors primitius del ciment. Però el que sí és fa, quan es mata un xot, és mullar-se bé les mans amb la sang de l'animal i tot seguit anar a estampar-les sobre la superfície d'una paret. El roig fresc "segurament encara calent, de l'animal que ha mort" s'enfosqueix de mica en mica. Torna marronenc, llavors negrós. Tot això és una protecció per a la gent de la casa. Una tradició ben viva per allunyar el mal i apropar el bé. Com és de suposar, aquestes cases no tenen els mobles i estris que són de primera necessitat per a la gent que viu a altres indrets. Una taula, una cadira o penjolls amb ull hi semblarien extravagàncies, dins les cases d'aquesta gent. Penjar-hi un quadre d'algun pintor cotitzat, ni en somnis! Ells tenen les coses imprescindibles: unes estores per poder anar descalços, una tauleta baixa per quan s'ha de menjar i unes màrfegues que s'estiren a l'hora de dormir. A voltes una otomana enriqueix el mobiliari casolà. Llavors tenen els estris "pocs" per al menjar: es comparteix el plat i el tassó.
De coses accessòries no n'hi ha. Les estances només s'omplen amb el tràfec casolà, familiar. Els menuts sense sabates jugant per l'arena del carrer, la mare preparant el dinar, el pare i els amics bevent un te o menjant. Amb una vida així, sense la televisió dominant la casa, és possible prescindir de moltes coses. A qui no ho hagi viscut, segurament li serà difícil comprendre la felicitat d'aquesta «misèria». A casa de l'amic Rafat, als afores de Baharia per la carretera que es fica pel desert i arriba a Siwa, s'hi troben aires familiars. Bocinets de paradís que encara es mantenen vius.
