Neix, tal dia com avui, a Fuendetodos, un poble de Saragossa, Francisco de Paula José Goya y Lucientes, fill de José Goya, daurador d'ofici, i de Gracia Lucientes. Nasqué, doncs, el mateix any que moria Felip V, el primer monarca de la casa de Borbó instaurada a Espanya després de la guerra de Successió. Goya viuria vuitanta-dos anys i coneixeria, en el decurs de la seva vida, cinc monarques espanyols més; és a dir, Ferran VI, Carles III, Carles IV, Josep Bonapart i Ferran VII. Fuendetodos, a devers cinquanta quilòmetres de la capital aragonesa, era i és vila agrícola i comptava el 1746, l'any del naixement del pintor, amb tres-cents habitants. La casa, molt rústega, de pedra i morter, no podia ser més humil. Diu Francisco Calvo que «Goya, de no ser pel seu geni personal i artístic, podria haver duit una anònima i rutinària existència de pagès, menestral o artesà, com la majoria dels seus paisans de Fuendetodos, vivint al marge del que aleshores s'esdevenia a la resta del món. Però no només assistí en directe als grans canvis revolucionaris de la seva època, sinó que hi participà directament». La cosa és que tenia un altre destí. Va aprendre les primeres lletres a l'Escola Pia de Saragossa i llavors fou aprenent a l'obrador del pintor de Saragossa José Martínez Luzán. Tenia només tretze anys i Goya mateix explica: «El mestre Martínez m'ensenyà els principis del dibuix, fent-me copiar les millors estampes que tenia; vaig estar amb ell quatre anys i vaig començar a pintar de la meva invenció...». El jovencíssim pintor aragonès ja estava llançat a la seva gran aventura vocacional i professional i amb el temps esdevindria l'home que va saber reflectir, amb tot el detall de la crítica més dura, la vida espanyola, ben al contrari de la majoria dels seus companys il·lustrats. La seve sèrie de tintes titulada Els desastres de la guerra, autèntic document de denúncia, és equiparable a un reportatge bèl·lic periodístic del nostre temps, només que aquell es va fer amb el coratge d'un dibuixant a cavall entre el segle XVIII i el XIX. Altres obres seves ens mostren aquest mateix vitalisme. Retratista de moda, per una banda, i visionari, per una altra, fan de la seva obra un testimoni imprescindible del seu temps. Els psicòlegs han vist en els seus quadres molts indicis de la seva infantesa, dels seus malsons a causa de les històries de bruixes i dimonis, de la duresa disciplinària a les Escoles Pies del Escolapis el 1750, quan tenia quatre anys, dels quatre anys sota la tutela de mestre Luzán i del seu viatge, per primer cop el 1763 a Madrid, on aspira als premis de pintura que concedeix la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Ferran. No aconseguí el guardó en aquella convocatòria ni en la següent, tres anys després, la qual cosa li impedia d'anar becat a Itàlia. Lluny de desanimar-se per aquells fracassos acadèmics, va emprendre el viatge a Roma pel seu compte i també va estar a Nàpols i Llombardia. Es presentà al Premi de Pintura de l'Acadèmia de Parma i rebé, en el concurs, una menció honorífica pel seu quadre titulat: «Aníbal vencedor, que per primera vegada mira Itàlia des dels Alps». També ell, Goya, començava a ser vencedor, malgrat els contraris i enemics que fins aleshores no reconeixien el seu geni. Fos com fos la seva primera fama trascendí i de retorn a Saragossa rebé l'encàrrec de decorar la volta d'una de les capelles de la Basílica del Pilar. Naixia, amb això, un dels més grans pintors de tots els temps.