Tal dia com avui neix a Viena el físic Erwin Schrödinger. Després d'estudiar a la universitat de la capital d'Àustria, s'hagué d'incorporar a l'exèrcit a causa de l'esclat de la Primera Guerra Mundial. Fou oficial d'artilleria en el front del Sud-oest i havent sobreviscut a la tragèdia, marxà a Alemanya, on el 1921 aconseguia un lloc de professor a la Universitat d'Stuttgart. Investigà l'àtom després de conèixer les teories postulades per De Broglie i Bohr i així afirmà que l'electró pot estar situat en qualsevol òrbita entorn de la qual les seves ones de la matèria es poden projectar en un nombre exacte de longituds d'ona. Aquest fenomen produïa una ona estacionària i, per tant, en esser accelerat, no es produïa càrrega elèctrica. Per tant, mentre l'electró estava en la seva òrbita no havia de menester llum radiant i d'aquesta manera no violava les condicions de les equacions de Maxwell. Això el duia a dir que qualsevol òrbita situada entre dues òrbites possibles, on sigui necessari un número fraccionat de longitud d'ona, no és possible.

Aquestes investigacions aportaven com a conclusió l'existència d'òrbites separades, sense res entre elles, com a conseqüència de les propietats de l'electró i no com a deducció arbitrària de les línies espectrals.

Així, Schrödinger desenvolupava la base matemàtica relacionada amb els conceptes anteriors i el seu valuós treball es publicà el 1926. El 1933, el savi, rebia el premi Nobel. Abans d'això, el 1928, Schrödinger havia estat nomenat professor de física teòrica a la Universitat de Berlín i tot semblava esser per a ell una bassa d'oli. Però el mateix any que li entregaren el Nobel, Hitler pujava al poder i Schrödinger, sabent que els nazis l'utilitzarien per a la seva política i la seva indústria, fugí al seu país. Quan Àustria fou annexionada al Tercer Reich el 1938, encara va tenir sort i pogué fugir per segona vegada, aquesta cap a Anglaterra. El 1940 era professor de l'School for Advanced Studies a Dublín i allà es pogué reunir amb Dirac, el seu col·laborador en la mecànica ondulatòria i amb el qual havia compartit el Nobel. Schrödinger no tornà a Viena fins al 1956 i allà visqué fins al dia de la seva mort, el 1961.

S'havia demostrat que la mecànica ondulatòria d'Schrödinger era, psicològicament, més atractiva que la mecànica matricial de Heisenberg, de manera que el que es posava de manifest en una, s'hi posava també en l'altra. Un esquema en conjunt més assequible a la ment i que l'estudiant agraïa de debò.

Deia Simone de Beauvoir, recordant la seva època universitària, que «jo també volia participar en l'esforç que feia la humanitat per saber, comprendre, explicar-se: Jo estava lligada a una gran empresa col·lectiva i fugia per a sempre de la solitud. Quina victòria! A les sis menys quart, la veu del maiol de la biblioteca anunciava amb solemnitat: Senyors! Això s'acaba! Tancarem de seguida! I això, per a mi, que estava capbussada en la ciència, era cada cop una sorpresa. De sobte em tornava a trobar al carrer, enmig de les botigues, els llums, els vianants i el nan que venia violes a la porta del Teatre Francès. Jo caminava lentament, abandonada en la malenconia dels vespres...»

I és que la ciència és un món a part, hermètic i xuclador.