A vegades la boira s'enganxa a les fulles dels arbres, a les branques despullades i als fils estirats que tallen el paisatge, i tot s'omple de subtil humitat que entela el paisatge. Una llarga filera d'arbres marca la carretera, o vénen per camins sense asfaltar, allà on l'aigua fa miralls fonedissos dins les sèquies. La plana fèrtil de l'horta és un paisatge que els dies d'hivern aguanta la fredor que arriba de les muntanyes blanques de neu, quan Fuentevaqueros tanca les portes de les seves cases, deixa soroll de cotxes sobre l'asfalt i els carrers s'omplen de paraigües. L'estiu, l'estiu de veritat, tot és diferent. Llavors els jardins de Granada són com un perfum recordat sota l'orella d'una persona estimada.
Quan s'obri la porta de la casa del poeta (carrer Poeta García Lorca, 4), el temps inclement queda fora. Toca a la porta, però ningú no li obri. A dins s'hi respira l'aire tebi i acollidor, el que diu en silenci que som a la casa del poeta: la xemeneia amb foc encès, les flors sobre el piano i el bres antic on un dia del 1898 hi esclataren els primers plors del nadó que, amb els anys, ompliria el segle vintè de poesia. Les cortines de les finestres, blanques i brodades, deixen entreveure els cossiols amb plantes del jardí interior. El visitant mira i ho sent, escolta i sap que quan deixaren l'home tirat a la cuneta de qualsevol camí, en aquell precís moment el poeta començà a fer-se arbre, paper imprès i llibre que, imparable, posà paraules immortals als llavis de la gent; càstig d'assassins.
Les cases dels poetes tenen un aire que no ment. Des de la façana la gent ja se n'adona, amb els cossiols al balcó, les cortines a les finestres, les persianes verdes. L'interior encomana una molt especial vibració. Potser és al carrer Poeta Federico García Lorca, 4 (Fuentevaqueros); de Palma, 74 (Santanyí) o del Tren, 40 (Campos). És la casa del poeta.
