Roald Engelbregt Grovning Amundsen troba la mort prop de Spizbergen, en un vol sobre l'Àrtic, a la recerca dels supervivents d'un naufragi. Ja abans, en el seu dirigible, havia fet un exitós vol des de l'esmentada Spitzbergen fins a Alaska, passant pel pol Nord. Aquest home, aventurer, compromès, havia nascut a Vedsten, Ostfold, el 16 de juliol de 1872 i la seva inquietud, des de ben jovenet, per la gran aventura, el va fer interrompre els seus estudis de medicina i entrar a la marina noruega. Amb aquest uniforme participa el 1897 en una expedició a l'Antàrtic. El 1903 va fer un viatge per mar des de l'Atlàntic al Pacífic al llarg de la costa àrtica de Nord-amèrica, és a dir, pel famós i temut passatge del nord-oest. El 1904 aconseguia descobrir quelcom sense precedents: El pol nord magnètic. Quan Peary conquistà el pol Nord, Amundsen posà de bell nou els seus ulls en el pol Sud i a començaments del 1911 arribava al continent Antàrtic i esperava allà la temporada d'estiu, que és de desembre a febrer. Arribava al Pol un mes abans que Scott i hi plantava la bandera noruega. Després, per tres vegades, intentà vèncer els continents gelats per aire, amb el seu dirigible, però per causes tècniques va haver de suspendre els vols. El quart, sobre el pol Nord, fou un èxit, però el cinquè fou la causa de la seva mort.

D'on sortien aquests grans homes que es jugaven la vida a una sola carta en benefici de la ciència? És l'ideal de la ciència que Ramón y Cajal explica amb aquestes paraules: «Ja que vivim dins el misteri, lluitant contra forces desconegudes, hem de tractar, en tot el que sigui possible, d'aclarir aquestes fosques de la vida. No ens ha de causar desànim la consideració de la pobresa del nostre esforç al davant dels magnes i innombrables problemas de la nostra existència. Tanmateix, acabada la feina, serem oblidats com és oblidada la semença dins el solc. Però alguna cosa ens servirà de consolació i és considerar que els nostres descendents ens deuen part de la seva fortuna moral i que, gràcies a les nostres iniciatives, el món, és a dir, aquella minúscula part de la naturalesa objecte de les nostres fatigues, resultarà un poc més agradable i intel·ligible».

I té molta raó, al contrari de tots aquells que pensen que tota activitat altruista és inútil, que no val l'esforç perquè ni el món ni la vida ni la humanitat tenen solució. Si tothom hagués pensat així des dels començaments dels temps, si tothom hagués estat fidel a la religió del cinisme, encara moriríem d'un atac de tossina, viuríem en coves i menjaríem la carn sense aguiar. Com deia encara Ramon y Cajal, «la ciència és un estalvi d'esforç i l'empirisme una dissipació de l'energia. Mentre un s'ha de circumscriure a l'estretor de l'esfera del fenomen, l'altra es remunta al cim de la llei, des de la qual pot prevenir quelcom del futur i explicar quelcom del passat...».