L'escriptor i poeta Llorenç Moyà publica els seus llibres de poemes La joglaressa i La bona terra, tradicionalistes, dins els esquemes últims de l'Escola Mallorquina, dins la producció dels anys 40, que sofriria profunds canvis ètics i estètics en voltar els anys 50. Aquesta producció dels anys 40 recollia noms com Miquel Dolç, Miquel Gayà, Guillem Colom, Maria Antònia Salvà, Marià Villangómez... En referència a Llorenç Moyà haig de dir, i perdonau estimats lectors, que l'article de dissabte, Tota la ira dels justos, hi havia per part meva un «lapsus» o si voleu, una greu errada. L'autor de les frases entorn del rebutjament dels jueus, àrabs i altres herbes en benefici de Grècia i Roma no és Llorenç Moyà, un home, per altra banda, compromès amb les literatures i cultures orientals, que estimava de debò, sinó de Jaume Vidal Alcover. Esborrau, doncs, un nom i posau-li l'altre. Tot el que Llorenç Moyà i Jaume Vidal podien tenir en comú eren altres coses pel que fa a les afeccions, hàbits i costums, i encara un detall, podríem dir, «juvenil», que fou el feixisme de primera hora en els anys grisos. Però això no ens interessa ara sinó l'obra i la personalitat de Llorenç Moyà que cap al 1950 entrava en el procés renovador de la poesia mallorquina que consistia a carregar les tintes de l'essencialitat poètica i la intensitat formal, amb unes gotes de provocació heretades de Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Explicava Josep Maria Llompart que «aquelles lectures i tertúlies que amb aire de conspiració innocent s'organitzaven en els primers anys de la postguerra, comptaren també amb la presència d'alguns aprenents de poeta nascuts cap a la meitat de la dècada dels vint. Una generació sense mestres que s'havia format en la desorientació d'uns anys obscurs, frívols i difícils. Aquells joves entre els supervivents i continuadors de l'Escola Mallorquina fou un poc inquietant i fins i tot, de vegades, quasi escandalosa...».
Segurament tenia raó en aquest comentari Josep Maria Llompart.

De totes maneres, Llorenç Moyà deixava els esquemes de l'Escola Mallorquina que li havien suposat un excel·lent aprenentatge i s'incorporava a la Generació dels 50, poetes que semblavent acudir al referent, en part, és clar, de Diego, Lorca o Salinas, que llegien i admiraven. Obres de Moyà com Hispània Citerior, un llibre que com diu Llompart té una clara intenció civil i les narracions breus A Robines també plou ens mostren, cap a la fi dels 50, un Llorenç Moyà inspirat i renovador. Llàstima d'altres textos dels darrers anys de la seva vida que ja no m'atrevesc a comentar i que giren entorn d'un teatre «bufo» del pitjor gust, més digne de la broma d'un estudiant universitari que d'un home granat amb un prestigi literari prou sòlid. El que si és una llàstima que tot el que pugui quedar de Llorenç Moyà sigui el seu Via-crucis, anyalment representat, una peça, per altra banda, ben digna. Però la reedició de les seves obres exhaurides és també important.

I ja ho sabeu, en aquell article, jo em referia a Jaume Vidal, no a Llorenç Moyà.