algo de nubes
  • Màx: 29°
  • Mín: 21°
21°

La moral dels senyors i la moral dels esclaus (1910)

Elisabeth Förster-Nietzsche, germana de Friedrich Nietzsche, dóna a conèixer les teories del filòsof que promouen les doctrines antisemites i pangermanistes, tot plegat, la semença del nacionalsocialisme de Hitler posterior. Enmig de tota la proposta hi ha «la moral dels senyors i la moral dels esclaus».

Així, en relació a la idea del superhome i la voluntat de domini, estableix Nietzsche la moral dels senyors, que és moral de la vida ascendent, enfront de la moral dels esclaus, que és moral descendent. Són «senyors» els forts, els nobles, els dominadors, els que tenen el sentiment de la plenitud vital. Pertanyen a la seva moral l'arrogància, fundada en la pròpia força, l'activitat desbordant, l'eufòria de la pròpia conducta, la segura confiança en el propi destí, la fe en si mateix, la duresa en el tracte, la insensibilitat a la compassió i a la simpatia.

Els esclaus, en canvi, són els febles, els pobres, els malalts, els no-res, els porucs, els angoixats, i la seva moral es basa en la compassió, la resignació, la humilitat, l'obediència, la renúncia... Diu Nietzsche que la moral dels esclaus és dolenta i menyspreable i només la moral dels senyors és bona i digna. Reconeix que gran part de la moral vigent és la dels esclaus però aspira a la subversió de tota la humanitat contra una moral que només s'ha pogut imposar històricament pel ressentiment dels esclaus i la seva enveja envers dels forts i dels poderosos.

Els febles han volgut mostrar com a virtuts les seves misèries i han creat una idea moral que s'oposa totalment a la del «superhome» i, aquí, el filòsof dóna la culpa de tot això al judaisme, al cristianisme i a les democràcies. Segons això, el superhome de Nietzsche ha de substituir Déu i exclama: «Déu és mort i volem que visca el superhome!». Però qui és i com és aquest superhome de Nietzsche? És quelcom que sent i gaudeix el seu poder, que pot fer tot el que li ve de gust, que exerceix un domini total i segur pertot arreu segons les lleis que li dicta el caprici, que no accepta valors de solidaritat, essent ell la pròpia norma, una norma (que com la literatura dels exquisits, dic jo) està per sobre del bé i del mal.

Per arribar a ser un autèntic superhome, diu Nietzsche, cal ser impermeable a les llàgrimes d'altri i a tota mena de compassió. Així, el superhome de Nietzsche té la força dels déus mentre que l'home senzill s'apropa a les bèsties. Nietzsche, per altra banda, posa com a ideal de la grandesa humana el món grec i troba la suprema bellesa en l'harmonia entre el que és dionisíac i el que és apol·lini. Però el «superhome» Nietzsche porta una vida miserable i solitària, pateix de mala salut i per aquest motiu el fan fora de la Universitat de Basilea quan n'és professor. El 1889 sofreix un col·lapse mental del que ja mai no es recuperarà. Sempre insatisfet, els anys anteriors, queia aleshores en un túnel sense sortida. Viu malsons i terrors, resultant d'haver perdut el cap i fa ximpleries de tota mena. El superhome es comporta com un animalet salvatge, salvant, és clar, les distàncies, en favor del segon. Els darrers onze anys de la seva vida ha d'estar tancat en un manicomi.

El superhome balla amb Zaratustra i xerra amb un Wagner invisible. La seva vida ascendent es resumeix a apujar-se els pantalons després d'omplir l'orinal vigilat per l'infermera. Del superhome no restarà ni la pols. És clar que l'obra perdura puix interessa a Hitler, a Goering, a Himmler, a les SS... No serà cremada en els focs nazis de llibres «decadents»...

MIQUEL FERRÀ I MARTORELL

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.