Ningú no fermava cans amb llangonisses. Mallorca, com la resta de l'Estat espanyol, amuntegava la pobresa sota una organització que tenia per cappares les autoritats caciquils i no és estrany que aquí i pertot arreu del territori, fugint de la misèria i del fred, molts, fills del poble, cercassin altres climes i altres oportunitats de fortuna i feina. L'any anterior havien sortit dels ports d'Espanya cinquanta-vuit vapors d'emigrants, devers dotze mil a l'Argentina, quasi vuit mil al Brasil, vint-i-tres a Cuba i cinquanta-tres a Nova York. Però parlem de la nevada d'aquell any i escoltem el cronista: «És tanta la neu que ha fet per la muntanya que blanqueja tota la Serralada i bé hem mirat o tornat a mirar i no hem sabut veure les cases de Mina, que ben segur es troben carregades de neu. Fins i tot no se destria la clapa negra que formen les alzines seculars que envolten l'edifici, que és molt gran. Quin gust passaríem d'escalfar-nos dins aquella cuina patriarcal i empassolar-nos una llangonissa o un parell de botifarrons torrats, encara que fossin coventets... Ens asseguraven els amos de Mina que diferentes vegades la neu els ha tapat o paredat per complet es portal de tramuntana... La madona ens digué que en temps de neu, després d'haver escurat, totes les culleres fan un enfilall amb l'aigua que es congela i que de vegades les gerres queden tan aferrades al gerrer que no hi ha qui les desferri, puix primer s'arrabassa una ansa que no se desfica la terrissa... Els amos han d'anar, llavors, a espolsar la neu, tots enredats de fred, amb campanilletes per devers les pipelles, per tal que les cabres no es muiren de fam...».

I parlant encara d'aquella possessió nevada, congelada, Mina, en els paratges del Puig Major, hi afegeix el cronista una cançó popular: «Jesús! Quina funció ha fet l'amo de Mina! Ha escampada sa farina, Ben cernuda i ben fina, I per ell deixa es segó, No ho fa així es Puig Major, que s'estoja sa millor, per s'estiu, quan fa calina».

I és que a l'estiu, a les cases senyorívoles de Ciutat, el producte de les Cases de Neu, per tal de fer gelats i sorbets, no tenia preu. Els nevaters, amb la seva barretina de llana al cap i els esclops als peus, revestits amb llargues xamarres de llana d'ovella, enfrontats al fred siberià de les altures, amuntegaven una part de tota aquella blancor entre parets i sostre. Dies després, aquell any de 1911, la neu tornava aigua i plovia dies i més dies, fent anar tots plens, torrents i xaragalls. La terra restava en el Pla com una esponja...