El gener del 1899, fa ara cent anys, entrava amb un gran pessimisme oficial, no popular. A la guerra del 98 hi havia moltes castes de derrota. La derrota del Govern centralista de la Restauració borbònica amb la seva vergonyosa política aristocràtica, burgesa i caciquil. La derrota dels soldats que retornen de les perdudes colònies, malalts, mutilats i mig morts de fam, quasi tots de famílies humils, que res guanyaven en aquell conflicte i hi perdien en canvi els éssers estimats. La derrota dels intel·lectuals de taverna, dels politicastres patrioters... I la derrota que el poble planer pateix, des de fa segles, en l'àmbit familiar, dins la més espantosa pobresa, la misèria, les estructures quasi feudals, havent arribat tard al tren de la Revolució industrial...
Gabriel Maura, en un article publicat a la revista Faro, el 1908, batia a la colla d'escriptors del moment com Generació del desastre, però Azorín no sembla estar d'acord amb aquesta denominació tan pessimista i la substitueix, el 1913, per Generació del 98, que vol que sigui castellanista, espanyolista i conservadora del mateix orgull que ens havia duit al camp de batalla contra una de les primeres potències industrials i militars del món. Sembla que era més oportú parlar de «regeneracionisme», a l'estil de Costa o seguint el discurs d'Unamuno: «Les ones de la història, amb la seva remor i la seva escuma, ferides sempre pel sol, roden sobre una mar contínua, fonda, immensament més fonda que la capa que oneja sobre una mar silenciosa i al qual darrer fons no arriba mai el sol. Tot el que conten, cada dia, els periòdics, la història tota del present moment històric, no és altra cosa que la superfície de la mar, una superfície que es gela i cristalitza en els llibres i registres, i un cop cristalitzada així, una capa dura, no major pel que fa a la vida intrahistòrica que aquesta pobre escorça on vivim en relació al foc ardent que porta dintre. Els periòdics res diuen de la vida silenciosa dels milions d'homes sense història que a totes les hores del dia i a tots els països del planeta s'aixequen a una ordre del sol i van als seus camps a seguir l'oscura i silenciosa tasca quotidiana i eterna, aquesta tasca que com la de les madrèpores suboceàniques posen els fonaments als illots de la història...».
I Unamuno deixa molt clar el seu missatge quan diu: «És tot moribund? No. El futur de la societat d'aquest país espera dins la nostra societat històrica, en la intrahistòria, en el poble desconegut, i no sorgirà potent fins que no el despertin els vents o, si voleu, vendavals de l'ambient europeu».
